Hola, soy Manolo el carpintero.

No, no soc jo aquest. Ni em dic Manolo ni soc fuster. Aquest tal Manolo és un que vaig trobar-me l’altre dia al tren quan tornava a casa.[@more@]Fins ahir, coneixia en “Manolo del bombo”, aquell que va a tots els partits de la selecció espanyola a animar-los tocant aquell instrument, i de passada a tocar alló que no sona als espectadors que són al seu voltant, però cada un es diverteix com pot. També coneixia el “Manolo del Madrid”, aquell que sortia en connexió directe, des d’el seu bar de la “capital del reino”, al programa de l’Antoni Bassas quan celebrava el centenari del Barça, un paio força simpàtic a pesar de ser de l’equip “merengue”.
Dons bé, ahir vaig conèixer el “Manolo el carpintero”. Us explico com va ser. Jo tornava de la feina amb el tren, com cada dia, però com era divendres i havia acabat la feina, tornava una mica abans que altres dies.
Al tren anàvem poca gent, almenys en el tros de vagó que anava jo. Anava llegint el diari, assegut al costat d’una senyora, i hi havia tres o quatre persones més als seients més propers. En aquestes que, quan vam sortir del túnel d’El Clot i ens dirigíem cap l’estació de mercaderies de La Sagrera, on volen fer l’estació del famós TGV (AVE en ejpañol castizo), sento tot de sobte que un paio que estava assegut a uns quatre metros de distància deixa anar amb veu potent un “Hola, soy Manolo el carpintero”, tots ens vam mirar entre nosaltres sorpresos. Aquí no va acabar la cosa, el Manolo aquest estava parlant amb algú pel mòbil però amb un volum de veu com si parlés a algú que estigués a deu metres de distància. Resulta que havia d’anar a prendre mides a casa d’algú per instal·lar-li el parquet i, simplement li estava confirmant l’hora que hi aniria l’endemà. Sembla ser que a l’altre li anava bé pel matí i van quedar d’acord.
Tot semblava acabat quan de sobte, altre cop, la mateixa veu torna a dir “Hola, soy Manolo el carpintero”, aquesta vegada sembla ser que havien quedat que avui el trucaria per quedar en l’hora d’anar a prendre unes mides per un altre parquet. Aquesta vegada, però al client no li anava bé quedar el mateix divendres perquè començava a treballar a les set de la tarda (devia fer el torn de nit) ni tampoc l’endemà, o sigui que fins la setmana vinent no podria anar a prendre les mides. Això sí, van quedar que li portaria un catàleg per fer el pressupost.
Amb tot això ja estàvem sortint de l’estació de Sant Adrià de Besòs i, quan em disposava a seguir llegint el diari tornem a sentir per tercera vegada el famós “Hola, soy Manolo el carpintero”. Aleshores ja vaig plegar el diari i em vaig disposar a prestar la deguda atenció a la conversa que es disposava a tenir en Manolo amb el seu client, al cap i a la fi quan un es posa a parlar amb veu alta en un lloc públic com és el tren, un restaurant o qualsevol altre lloc on hi ha altres persones deu ser perquè vol que l’escoltin, oi? Dons escoltem-lo que ja és la tercera vegada que ho intenta el pobre Manolo i ningú li fa cas. M’el vaig quedar mirant tota l’estona, perquè s’en adonés que la seva conversa havia deixat de ser privada per passar a tenir públic. En Manolo parlava escarxofat al seient del tren com si estigués al despatx del seu negoci de fusteria, o almenys a mi no em va costar gens d’imaginar-me’l darrera una taula amb el telèfon a la mà. Gesticulava com si tingués al seu client aldavant, això ho fa molta gent quan parla per telèfon en més o menys mesura, en Manolo ho feia amb gran mesura, posats a parlar amb veu alta ja no ve d’aquí i “gesticulem, que així s’entendrà millor el que dic” devia pensar en Manolo. Ara  no es tractava de prendre mides ni de fer pressupostos, ara volia tenir una reunió amb algú per cobrar alguna feina, volia cobrar abans de final de mes però volia negociar per cobrar una part “en negro”. Però no deien fa cinc anys que amb l’euro s’acabaria lo del diner negre? Dons sembla que en Manolo tant se li en fot que hi hagi l’euro o la pesseta, ell vol una part “en negro” com mana la tradició. No posava bona cara, es veu que l’altre no hi estava massa d’acord. Total que van quedar que es trucarien per parlar.
I ara ja arribem a l’estació de Badalona i en Manolo es despedeix, talla la comunicació i es guarda el telèfon. Des de Badalona fins a Montgat no va obrir boca, aleshores jo vaig baixar del tren i ja no en se res més.
Però ara que hi penso tinc els meus dubtes. Va deixar de fer trucades perquè ja havia acabat els temes pendents? O va ser perquè s’en va adonar que algú li estava seguint la conversa? Va fer tres trucades perquè en les dues anteriors ningú li parava atenció?
És una llàstima que no poses el mòbil en la funció de “mans lliures” amb l’altaveu a tota pastilla perquè, com a mínim, els que érem a prop seu podríem haver seguit la conversa al cent per cent!
Bé, si has llegit fins aquí potser em preguntaràs perquè explico tot això, em pots dir que a tu que t’importa aquesta història, no? Dons jo em faig la mateixa pregunta, a mi que carai m’importen els negocis d’en “Manolo el carpintero”? Perquè he d’enterar-me de la vida de gent que no conec? Perque en Manolo no és l’únic que parla a crits pel mòbil quan està rodejat de gent desconeguda, el que passa és que aquest em va fer gràcia perquè començava les trucades amb un potent “Hola, soy Manolo el carpintero”, com aquell nano de l’anunci famos que deia “Hola, soy Edu, Feliz Navidad”, ho recordeu? Dons ve a ser el mateix, però a finals de gener i parlant de negocis.
No vull acabar sense reconèixer que en “Manolo el carpintero” és un professional eficient, perquè en els deu minuts que dura el trajecte entre la sortida del túnel d’El Clot fins l’estació de Badalona va aprofitar per lligar tres negocis, amb més o menys fortuna, mentre que altres comencen a parlar a Badalona i quan entren al túnel d’El Clot s’els talla la comunicació i encara són a mitges.

Tweet