Llegeixo a l’Avui que el diputat d’ICV-EUA, joan Herrera ha registrat una sèrie de preguntes al Congrès sobre la intervenció que sse li va fer al rei a l’Hospital Clínic de Barcelona.
Ahir el vaig veure per la tele i em va fer llàstima. Sí, que vol que li
digui? Penso que el President de Catalunya ha de tenir un altre
tarannà, que no pot anar manipulant les coses com fa vostè. Va dir que
CiU va votar per la independència. D’on ho ha tret vostè això? [@more@]
Podeu llegir l’escrit complert al meu bloc.
Bloc d’Albert Castany a la meva nova adreça: http://www.castany.cat/bloc
Albert Castany.
Montgat, 13 de juny de 2010
Ho sento perquè m'agradava tenir un bloc en un servidor on tot està en català, on hi ha una pila de plantilles editables 100%. Però hi ha massa problemes tècnics.
M'en torno a "MesVilaweb", d'allà on vaig venir fa just un any.
De totes maneres no descarto seguir escribint aquí. Penso que pot ser una bona idea copiar els meus escrits, o una part de cada un d'ells, potser l'entradeta, a aquest bloc.
De totes maneres, el meu bloc principal serà a partir d'ara a "MesVilaweb". Aquí teniu l'adreça:
http://blocs.mesvilaweb.cat/castany
i espero que els que m'heu llegit fins ara em seguireu al nou servidor.
[@more@]
Aquest és el títol d’un llibre que va escriure Salvador Escamilla i es va publicar al desembre de 1977, en la seva primera edició.[@more@]
Jo vaig comprar un exemplar de la segona edició publicada al gener de l'any següent (1978). És un llibre que ens transporta a una altra època no tant llunyana com podem imaginar.
Per començar un detall, una frase que no he vist a cap altre llibre. Quan parla de les edicions publicades diu “Primera edició, desembre de 1977. Any de la restauració de la Generalitat”. És una mostra de la il·lusió del moment, d’aquell moment que començàvem a recuperar les nostres institucions, la nostra identitat i la nostra història. I quest llibre parla d’una part de la nostra història, la més recent, la de pa postguerra fins la recuperació de la nostra institució d’autogovern.
És la biografia del locutor que tantes consciències va despertar i que tantes oportunitats va donar als que volien dir alguna cosa de la nostra terra en l’idioma dels nostres pares i avis.
Escrit en un estil planer, és fàcil de llegir. Les seves dues-centes set pàgines ens expliquen les vivències del seu autor que varen ser les de molts catalans de l’època.
Qui ha sentit a en Salvador Escamilla en els seus programes de ràdio sembla que l’està escoltant mentre llegeix el llibre, perquè en Salvador Escamilla escriu tal com parla, amb les mateixes pauses i ritme.
I si el que no voleu és llegir, aleshores podeu escoltar-lo, perquè aquest llibre porta un cassette on l’autor l’ha gravat amb la seva veu. Aquest llibre és el número u d’una col·lecció d’Editorial Pòrtic anomenada “Llegir i escoltar”. No sé si la col·lecció va continuar, perquè he visitat el web d’Editorial Pòrtic i no he trobat cap ressenya d'aquest llibre ni de la col·lecció.
En canvi, si que he trobat referències a internet a les següents adreces:
Wikipedia, cercant per Salvador Escamilla: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Escamilla_i_G%C3%B3mez
Bestwebbuys, cercant per “Autor”, Salvador Escamilla (per cert, la data de publicació està equivocada):
http://www.bestwebbuys.com/9788473060882
El llibre, a més del relat de les experiències de l’autor al llarg dels anys, hi ha els “documents sonors” de missatges i entrevistes a Pau Casals, Josep Tarradellas i Joan Manuel Serrat entre d’altres que val la pena escoltar.
Quan Salvador Escamilla va escriure el llibre feia catorze anys que, un tretze de gener del 1963, havia pronunciat pels micròfons de Ràdio Barcelona aquell famós “Bon dia Catalunya i Balears” inaugurant un programa que seria un referent per tots, Radioscope. Una salutació que repetiria dia rera dia i any rera any durant aquells catorze anys, primer a Ràdio Barcelona i després a Ràdio Miramar. Però no van ser només catorze anys, perquè el programa va durar molts anys més a altres emissores com Ràdio Rubí, de la Xarxa d’Emissores Municipals de Catalunya. Jo, un addicte seu, el vaig seguir mentre vaig poder perquè els horaris laborals no eren gens compatibles amb les emissions del seu programa. Però mentre no treballava no me’l perdia.
Va ser emocionant escoltar l’entrevista que li va fer a en Serrat a l’exili, i que una part és al llibre i al cassette. Com també ho va ser escoltar l’inici d’Els Segadors quan encara no estava autoritzat, durant la transició. Sembla com si el sentis ara mateix, l’Escamilla deia “és molt velleta, però ens l’estimem molt”, i tot seguit se sentien les notes de la tornada del nostre himne en versió instrumental, només uns segons, però s’identificava quina peça era. Devia ser un enregistrament dels temps de la República, perquè el so era molt fosc i se sentien els sorolls típics dels discos antics ja molt utilitzats.
Vaig llegir aquest llibre quan es va publicar, tot just ara fa trenta anys, i l’he començat a rellegir ara. No nus penseu que està desfassat perquè moltes lluites que fa tres dècades pensàvem que estaven resoltes avui encara tenen la categoria de fites i objectius per aconseguir. O potser algú pot assegurar que l’ús del català en igualtat de drets s’ha aconseguit plenament?
Per saber més de Salvador Escamilla:
http://personal.telefonica.terra.es/web/joanmanuelserrat/escamilla/escamilla01.htm
http://www.weblandia.com/radio/esca6.htm
Els membres del Gobern de Catalunya es van trobar damunt la taula dos llibres, regal del President.[@more@]
Al Palau de la Generalitat ha cagat el tió, o potser ha cagat el President, ves a saber. El cas és que els Consellers de la Generalitat s’han trobat amb un inesperat regal del seu “jefe”. Dos llibres perquè facin alguna cosa de profit durant aquestes festes nadalenques.
El primer, en català, es diu “Un home de paraula”. A qui es refereix el president? És alguna indirecta? No li hauria de regalar al seu “superior”? Em refereixo a Zapatero, perquè persones amb menys paraula que el president espanyol en trobarem poques.
El segon és en castellà i es diu “El arte de callar”. Bona aquesta!! Més directe no pot ser, si senyor! Que aprenguin alguns companys de taula de Consell. Perquè, abans de fer declaracions contradictòries més val callar. Aplaudeixo la iniciativa del President, una de les poques coses que ha fet bé en aquest any.
Per cert, us heu fixat amb el detall? Bilingüisme total, si senyor! No fos cas que algun Conseller perdés el costum de llegir i parlar la “lengua del imperio”, o de callar en espanyol, segons es miri.
El que no sabem és el que li han regalat els Consellers al President. Res? Home! Això no es fa, els regals s’han de correspondre.
L’any que ve podrien fer aquest invent anomenat “l’amic invisible” i regalar-se coses de menys de 3 euros (no fos cas que algú s’arruïnes). Clar que, coneixent al Montilla, segur que el que li toqui el seu regal no estarà gaire content. A mi, si em toqués fer-li un regal al President, li compraria una col·lecció de discos de “La voz de su amo”. Clar que, com amb 3 euros no en tindria prou, potser només li donaria el “logo” del gosset escoltant el gramòfon. Caldria que li expliqués el sentit del regal?
Els membres del Gobern de Catalunya es van trobar damunt la taula dos llibres, regal del President.[@more@]
Al Palau de la Generalitat ha cagat el tió abans d’hora, o potser ha cagat el President, ves a saber. El cas és que els Consellers de la Generalitat s’han trobat amb un inesperat regal del seu “jefe”. Dos llibres perquè facin alguna cosa de profit durant aquestes festes nadalenques.
El primer, en català, es diu “Un home de paraula”. A qui es refereix el president? És alguna indirecta? No li hauria de regalar al seu “superior”? Em refereixo a Zapatero, perquè persones amb menys paraula que el president espanyol en trobarem poques.
El segon és en castellà i es diu “El arte de callar”. Bona aquesta!! Més directe no pot ser, si senyor! Que aprenguin alguns companys de taula de Consell. Perquè, abans de fer declaracions contradictòries més val callar. Aplaudeixo la iniciativa del President, una de les poques coses que ha fet bé en aquest any.
Per cert, us heu fixat amb el detall? Bilingüisme total, si senyor! No fos cas que algun Conseller perdés el costum de llegir i parlar la “lengua del imperio”, o de callar en espanyol, segons es miri.
El que no sabem és el que li han regalat els Consellers al President. Res? Home! Això no es fa, els regals s’han de correspondre.
L’any que ve podrien fer aquest invent anomenat “l’amic invisible” i regalar-se coses de menys de 3 euros (no fos cas que algú s’arruïnes). Clar que, coneixent al Montilla, segur que el que li toqui el seu regal no estarà gaire content. A mi, si em toqués fer-li un regal al President, li compraria una col·lecció de discos de “La voz de su amo”. Clar que, com amb 3 euros no en tindria prou, potser només li donaria el “logo” del gosset escoltant el gramòfon. Caldria que li expliqués el sentit del regal?
Llegint l’editorial del diari “progressista” El País un s’adona que hi ha gent que, o són curts de gambals, o s’entesten en creure’s que la tàctica de l’estruç és la solució de tots els mals.[@more@]
Quan un diari basa l’anàlisi d’una manifestació en el suposat engany dels convocants demostra la manca d’arguments per donar una opinió raonada.
Els nacionalistes espanyols, tant el PP com el PSOE com Ciutadans, no esperaven que la manifestació tingués l’èxit que va tenir. El PP, cec de naixement, és incapaç de veure que hi ha més de dues persones en una concentració. No ho varen voler veure en les manifestacions contra la guerra d’Iraq i no ho veuran mai en una manifestació contra el sistema espanyol. El PSOE tenia coll avall que una convocatòria sense els partits estatals principals i sense els sindicats seria un fracàs. Uns i altres segueixen sense conèixer aquest poble que no segueix els dictats dels dos partits que han convertit el Congres dels Diputats en un circ vergonyós.
Però la convocatòria va ser un èxit i ara, s’ha de fer tots els possibles per treure força a la convocatòria. Diuen els d’El País que els 125.000 manifestants anaven enganyats. Resulta que CiU i ERC ens van enganyar a tots, que nosaltres pensàvem que anàvem a reclamar el dret a decidir sobre les infraestructures i la manifestació era per demanar la independència. Algú s’ho pot arribar a creure tot això?
Dir que era patètic veure Jordi Pujol anant al davant d’una bandera amb “l’estel independentista” demostra un desconeixement com una casa de pagès. L’estelada de fons blau és la bandera de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, i qui no ho sàpiga que miri l’anagrama de les JNC.
Ficar-hi entre mig l’atemptat terrorista de França és vergonyós, però ja ens tenen acostumats aquests personatges a veure com treuen rendiments polítics dels assassinats. Aquí no anem per aquest camí. El dissabte ens manifestàvem per uns motius molt diferents i cada cosa té el seu lloc i moment.
Afegir-se al suat i manipulat discurs que diu que els governs de Jordi Pujol no van invertir res en infraestructures és menyspreable i demostra la manipulació de les notícies. Qui no ha invertit en les carreteres, trens i aeroports de competència estatal ha estat l’estat espanyol. En aquestes infraestructures de competència estatal qui ha d’invertir és l’estat. Només cal mirar un mapa de Catalunya de fa trenta anys i comparar-lo amb un d’actual, comparar les carreteres de competència de la Generalitat i qualsevol, per poques neurones que tingui veurà la diferència.
El més curiós de tot això és que tots aquests arguments els utilitzen tant el PP com el PSOE. Qui havia de dir fa uns anys que l’editorial d’El País tindria aquests “tics” de manipulació i engany. “Trampa y bochorno” és el que es desprèn d’aquesta editorial.
Per qui vulgui llegir-la aquí té l’adreça.
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Trampa/bochorno/elpepuopi/20071203elpepiopi_1/Tes
He rellegit un article d’opinió que l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol va publicar a La Vanguardia el diumenge 9 d’octubre de 2005 amb el títol “Es la hora de España”. Un article que podria haver-se escrit avui mateix, perquè no ha perdut gens ni mica de vigència passats dos anys i escaig.[@more@]
Jordi Pujol s’interroga, i interroga a Espanya, sobre un seguit de temes al voltant de l’aprovació, per part del Parlament de Catalunya del Projecte de nou Estatut d’Autonomia. Després de fer un repàs de la lleialtat de Catalunya envers Espanya i del fet que el projecte havia estat aprovat pel 89% dels diputats del Parlament de Catalunya l’ex-president fa una pregunta clau “No mereix el Projecte d’Estatut votat pel 89% dels diputats catalans que Espanya s’interrogui sobre tot sobre si mateixa?”
L’article acaba amb aquestes paraules:
“Tot això mereixerà només una resposta agre? Una voluntat de tancar els ulls a l’evidència del malestar català? A la' evidència d’un tracte que no és just? Una repetició del ‘mantenello y no emmendallo’? no mereix que al menys Espanya s’interrogui sobre Catalunya, però sobre tot sobre si mateixa? Espanya ha de mirar-se al mirall.
Tant desquiciada seria Catalunya, tant mesquina, tant poc digna de crèdit que una proposta així no mereixés més resposta que segons els casos una negativa radical, un refús indignat o un gest de menyspreu?
És l’hora d’Espanya. De tota Espanya. De Catalunya, per descomptat. Però també, sense excuses, de la resta d’Espanya. De la reflexió sense prejudicis, de l’acceptació de la realitat. I del coratge que tot això requereix.”
Espanya va respondre al Projecte de nou Estatut d’Autonomia amb indignació, amb recollides de signatures per presentar esmenes, amb recursos al Constitucional, amb acusacions d’insolidaritat i de voler trencar Espanya.
Espanya no es va mirar al mirall, ni es va fer cap de les preguntes que Jordi Pujol proposava en aquell article. Ni se les farà mai. Espanya no ha avançat ni un milímetre en la seva concepció de l’estat. No s’ha plantejat, ni es plantejarà mai, la possibilitat d’estar equivocada.
Si a quest article canvieu “Estatut” per “infraestructures” s’hauria pogut escriure avui mateix i seria tant actual com ho era fa dos anys.
Avui, dos anys després de la publicació d’aquest article, hem hagut de sortir al carrer per demanar que el gobern de l’estat espanyol ens reconegui el dret a decidir sobre les nostres infraestructures, perquè, després de tants anys, segueixen sense entendre les nostres necessitats. Segueixen pensant que, si tallen una cinta abans de les eleccions, els ciutadans d’aquest país oblidaran els mesos que hem passat aguantant les mil i una mostra d’incompetència d’unes autoritats i uns funcionaris que no saben el que tenen entre mans. Creuen que, si el TGV arriba a Barcelona, els catalans assolirem la felicitat total i oblidarem els retards, els esvorancs, les avaries dins dels túnels i un grapat d’incidències pròpies d’un país tercermundista.
Milers de catalans han sofert directament la incompetència d’unes autoritats que no han sabut gestionar una crisi que s’ha fet cada dia més i més gran. Milers de catalans han hagut de modificar els seus hàbits i la seva vida per culpa d’unes decisions equivocades.
I ara, quan centenars de milers de catalans surten al carrer dient que ja n’estan farts de tot això i que volen que les decisions les prenguin les autoritats del país, el seu President es queda a casa dient que la culpa és dels que governaven abans. El President de Catalunya té la barra de dir que, si s’ensorra una andana perquè s’està fent un túnel a sota, la culpa és d’en Pujol que no va invertir en infraestructures. Algú s’ho pot creure això? Si a les obres del TGV s’ensorren andanes i cauen catenàries serà que els que dirigeixen les obres l’han cagat, parlant clar. Serà que, amb les presses per inaugurar les obres abans de les eleccions, no es fan les coses tal com cal.
El que no diu el nostre President és que els que van governar abans a l’estat espanyol durant setze anys van ser els socialistes. El senyor Montilla oblida que si el TGV no ha arribat encara a Barcelona és perquè els seus amics del PSOE van preferir fer-lo arribar a Andalusia abans que a Catalunya. Aquest personatge que ocupa la presidència de la nostra Nació té la poca vergonya de dir que si els governs del PSOE i el PP no van invertir a les carreteres, trens i aeroports de la seva titularitat és perquè en Pujol no els ho va demanar. És que s’ha de demanar que l’estat inverteixi en tot allò que en té la competència?
Però el pitjor de tot és que, quan la Ministra de Foment s’enfot dels milers de persones que pateixen els efectes d’aquestes obres, el President de Catalunya miri cap una altra banda.
És l'hora d’Espanya? No, jo crec que l'hora d’Espanya ja ha passat. Ara és l'hora de Catalunya. Hem començat a parlar, no callem. El que costa és començar a caminar, ara no ens aturem. El dissabte passat vàrem dir “Prou”, seguim així. No creguem que ja ho hem fet tot, simplement hem començat a plantar cara, seguim en el mateix camí.
Bé, la frase hauria d’estar en castellà, però aquest bloc és en llengua catalana. Amb unes altres paraules, però haguessin pogut ser aquestes mateixes, un jutge va condemnar a uns catalans que no van voler parlar en castellà a l’Audiència “Nacional”.[@more@]
Els primers joves que han estat jutjats per haver cremat unes fotografies del personatge que surt a les monedes i als segells han estat condemnats per aquest suposat “crim”.
No defenso el fet de cremar les fotos de ningú, encara que siguin les d’un personatge tant inútil per la democràcia. El que no em sembla ni democràtic, ni ètic, i que demostra la prepotència d’una persona, és l’actitud que va tenir el jutge que va condemnar als dos joves a pagar una multa per la crema d’una foto.
Els joves van exercir el seu dret a declarar en català, el jutge els va dir que no els entenia i es va negar a demanar un traductor. Tot i això els nois van seguir parlant en català i el jutge, malgrat haver reconegut que no havia entès res, els va declarar culpables i els va condemnar a pagar una multa.
Com pot un jutge condemnar a una persona si no entén la seva declaració? Això és indefensió.
Com pot un jutge negar-se a demanar un traductor? Els bascos acusats de terrorisme tenen dret a parlar euskera a l’Audiència “Nacional” i el jutge demana un traductor. Això és discriminació. Tenen els terroristes més drets que una persona que crema una fotografia?
El jutge va dir que ningú podia creure que uns joves no entenguessin el castellà. No era això, ells no havien dit que no entenguessin el castellà, ells el que deien era que volien parlar en català, que és molt diferent. El jutge manipula o no entén res del que passa. Com pot un jutge actuar d’aquesta manera?
Amb fets com aquests, qui pot creure que els jutges són imparcials?
Fa 32 anys sembla ser que es va batre el rècord de beguda de cava en un sol dia. Els meus pares i jo, a casa, no vàrem beure ni una copa. No perquè no estiguéssim contents, que ho estàvem.[@more@]
El meu pare treballava a una impremta on s’imprimien diverses revistes, feia el torn de nit i arribava a casa quan jo em despertava per anar a la Universitat, a l’Escola Universitària d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, al carrer Urgell. Jo tenia 18 anys.
Aquell dia el meu pare em va despertar i es va posar a parlar amb la meva mare, després m’ho van dir. Franco havia mort feia poques hores. Les notícies encara eren confuses però, per fi, s’havia mort. Quaranta anys tard, però ja estava.
Em vaig llevar i vàrem posar la ràdio per assabentar-nos del que passava. Els meus pares, la meva àvia i jo, parlàvem en veu baixa, com si ens hagués d’escoltar algú, d’amagat a dins de casa nostra. A l’any setanta-cinc la televisió no anava les vint-i-quatre hores del dia, començava les seves emissions a les dues de la tarda, però aquell dia van emetre a les deu del matí un missatge del President del Gobern. Arias Navarro va comunicar entre llàgrimes que el dictador havia mort.
Jo vaig anar a la universitat a veure que es feia i ens van comunicar que, de moment no hi hauria classes esperant de saber quin seria el dol oficial. Desprès vàrem saber que tindríem una setmana de festa.
No recordo cap escena d’alegria, cap celebració, cap mostra de satisfacció. Recordo por. Sembla una contradicció, oi? Dons no té res de contradictori, era una reacció més que lògica entre la gent que no veia res clar. Perquè en aquells moments et podies esperar qualsevol cosa d’aquella gent que no havien tingut cap escrúpol en donar el seu suport activament a un règim criminal.
Els meus pares havien viscut una guerra quan eren petits, havien patit una postguerra durant la seva joventut i ara, als seus gairebé cinquanta anys, quan les coses semblava que estaven tranquil·les, arribava la notícia tant esperada de la mort del dictador. Una notícia que obria un horitzó gens clar.
Qui cregui que amb aquella mort s’acabava una època i en començava un altre s’equivoca. La cosa no era tant fàcil, el règim havia donat mostres sobrades que, malgrat la seva debilitat, encara podia fer mal. Pocs mesos abans encara s’havien afusellat persones contràries al règim.
S’obria un període d’incertesa. El règim era un animal ferit de mort i, com qualsevol animal que es veu acorralat, podia reaccionar de manera imprevisible. L’exercit tenia el poder, els grups paramilitars com els “Guerrilleros de Cristo Rey” tenien immunitat total, els grups d’extrema dreta (Falange i Fuerza Nueva) aglutinaven els addictes al règim. Qualsevol acte de protesta podia acabar amb una repressió brutal.
Mirant-se les coses d’aquesta manera, es podia celebrar la mort del dictador? No va ser per falta de ganes, va ser per por.
Després, amb els anys, es va estendre la moda de les celebracions, tothom havia destapat una ampolla de cava aquell dia!! Potser tothom menys els meus pares i jo? No, a ben segur que no vàrem ser els únics, però queda poc “progre” dir-ho. Les coses són com són, segur que algú ho va celebrar, però la majoria van estar més pendents de la ràdio que del cava.
De totes maneres, ja m’hagués agradat celebrar-ho! Per fi havia desaparegut aquell personatge que, amb els seus partidaris, havia segat tantes vides i havia estroncat tantes il·lusions. Ara calia aprofitar el moment per canviar les coses.
