Al llarg dels anys coneixes gent, amb uns faràs més amistat i amb altres, menys. Per més amistat que tinguis amb uns, la vida et pot portar per camins ben diferents i es pot perdre el contacte. Però sempre hi ha la possibilitat de retrobar algú que fa anys que no veus i, aleshores, l’emoció t’envaeix. Almenys a mi m'ha passat això dues vegades darrerament.[@more@]
Fa tres mesos, a mitjans de juny, un amic va fer els cinquanta anys. És un d’aquells amics que fa tants anys que el coneixes que ja no recordes com el vas conèixer. No exagero, ens coneixem des dels onze anys i ara en tenim cinquanta. Trenta-nou anys d’amistat no són quatre dies.
El cas és que la dona del meu amic va decidir fer-li una festa sorpresa al seu marit i ens va convocar a la meva dona i a mi, junt amb tres parelles més, a un restaurant per dinar amb ells. En Joan, el meu amic, no en sabia res i ja us podeu imaginar la cara de sorpresa que va posar en veure’ns asseguts a la taula i l’emoció d’aquell moment.
Amb en Joan ens veiem de tant en tant i mantenim el contacte per telèfon. Però un dels convocats al dinar era un altre amic comú que jo feia quinze anys que no veia ni hi parlava. Quan vaig saber que ens trobaríem al dinar em va fer molta il·lusió. A l’Antoni també ni va fer molta, ho sé perquè el conec bé. Desprès de tants anys és normal. En Joan, l’Antoni i jo hem quedat que, a partir d’ara, farem trobades periòdiques.
En Joan, l’Antoni i jo vàrem estudiar el Batxillerat junts i vàrem anar a la “mili” junts, després cada un va fer la seva vida, però vàrem mantenir el contacte fins fa quinze anys que vaig perdre el contacte amb l’Antoni.
Fa una setmana vaig rebre un correu de l’Enric, un altre amic que també va estudiar el Batxillerat amb mi. O sigui que també fa trenta-nou anys que ens coneixem. L’Enric va formar part del grup d’amics que ens vàrem dedicar a l’excursionisme durant uns pocs anys, després ell se'n va anar a viure a l’Empordà i vàrem perdre el contacte. D’això fa vint-i-cinc anys.
Navegant per internet, l’Enric va trobar el meu bloc i em va escriure. Quan vaig obrir el correu i vaig veure el seu nom em vaig emocionar, deu ser que l’edat ens fa més sensibles. Sigui com sigui no vaig pensar-m’ho dues vegades i li vaig respondre. Avui he trobat la seva resposta on em fa cinc cèntims de com l’hi ha anat la vida aquests darrers anys.
M’he passat moltes hores davant l’ordinador navegant per internet, escrivint coses al meu bloc (aquest i un altre que vaig tenir abans), fent pàgines web… però el fet més emocionant ha estat comprovar que algú que feia tants anys que no en sabia res m’ha trobat i ha contactat amb mi. Encara que només sigui per això ja ha valgut la pena totes les hores que he passat davant l’ordinador.
Una vegada vaig sentir algú que deia que els veritables amics es feien a la infància. Jo he pogut comprovar que això és veritat. És evident que cada un de nosaltres ha muntat la seva vida, però no és més cert que sempre podem trobar un moment per mantenir el contacte.
