És una coincidència que, quan es dóna la notícia que la llei de la memòria històrica es tira endavant, jo escrigui aquest escrit. És coincidència, perquè el que m’ha donat la idea és un fet real que va succeir aquest passat diumenge i, per tant, no ha estat buscat.[@more@]
El passat diumenge es va celebrar Montgat un concurs de paelles. Per primera vegada hi vaig participar amb els de CiU. La paella va sortir boníssima malgrat que no va rebre cap dels premis.
Ala taula on ens vàrem menjar la paella hi havia un senyor d’avançada edat que, en un moment donat, em va dir una frase que em va fer pensar i crec que tots hi hauríem de pensar.
Em va dir aquell senyor: “es fan ofrenes al monument dels que van morir a l’11 de setembre, però, i als que van lluitar i morir a la guerra civil? Em sembla molt bé que s’hi posin flors, però els que vàrem anar a la guerra, no ens mereixem res?”
És evident que la democràcia espanyola no ha sabut, o no ha volgut, retre a les persones que van patir la guerra, la postguerra i la repressió franquista, l’homenatge que es mereixen. S’han fet actes, petits homenatges, però un homenatge com cal no s’ha fet.
Cada any celebrem la data que va posar fi a una guerra de fa tres-cents anys i que va significar la pèrdua de les llibertats del nostre poble. Quan s’escau la data de la fi de la guerra civil del 1936-39 hi ha tant sols algun acte amb quatre supervivents i unes quantes que els fan costat, però res mes.
Altra vegada, el que queda lluny té més interès que el que queda a prop. Si és fàcil que els millors artistes i gent de la cultura facin campanyes per demanar la fi d’una guerra que passa a les antípodes, és difícil que aquestes mateixes persones digui ni mitja paraula quan algú engega una campanya contra l’idioma català o contra el país en general. Dons bé, cap polític ni artista es queda a casa l’Onze de setembre, però l’1 d’abril data que va acabar oficialment la guerra civil cap d’ells, o gairebé cap, fa res.
No seria hora de fer un gran homenatge a aquesta gent que van patir durant els anys de la guerra i els següents? No és hora ja, de fer monuments com Déu mana als qui varen lluitar per les llibertats d’aquest poble?
Perquè, no ho dubteu, la guerra la varen perdre els demòcrates en general i Catalunya en particular. Els demòcrates van perdre, perquè es va instaurar una dictadura que durant quaranta anys va perseguir a qualsevol que hi estava en contra. Però Catalunya la va perdre en particular perquè cap altre territori de l’estat espanyol, llevat d’Euskadi, va patir una persecució com el nostre poble. Els catalans van ser perseguits per demòcrates, van perdre les seves institucions tot just recuperades set anys abans, les lleis dictades pel Parlament català van ser anul·lades i es va imposar una administració unitària. Però també van ser perseguits per ser catalans. Cap altre territori va sofrir una persecució cultural i lingüística com va patir el nostre poble. Els catalans van sofrir dues dictadures, la política i la cultural, això no ho podem oblidar.
Per tant la derrota de 1939 és comparable a la de 1714. Perquè, dons no hi ha cap problema en parlar obertament d’aquell fet de fa tres-cents anys i molts per parlar del que va succeir fa només setanta? Perquè es poden erigir monuments als perdedors de 1714 i es va amb tant de compte en parlar de “tots” quan es tracta de 1939? Sembla que ens amaguem d’una cosa que és història contemporània i, en canvi parlem sense embuts quan es tracta d’un fet tant llunyà? Perquè celebrem un fet passat quan tenim un fet molt proper que sistemàticament passem per alt?
Fa trenta anys que va tenir lloc el canvi de règim, aleshores es va anar amb molt de compte, perquè hi havia molts supervivents dels dos bàndols. Ara encara n’hi ha, pocs però encara en queden. No va sent hora de fer alguna cosa pels pocs que encara són vius? Han de morir tots per poder fer retre homenatge a aquesta gent?
Penseu que encara som a temps de fer alguna cosa digna per aquesta gent. Els altres, els que van guanyar aquella guerra, van tenir quaranta anys d’homenatges i després han tingut trenta anys de “no molestar”, de deixar-los tranquils no fos cas que se sentissin ofesos o perseguits. Us imagineu que ha de pensar una persona que perd una guerra, que es veu perseguit mentre el seu oponent rep tots els honors, que quan canvia el règim veu com durant trenta anys se li fan quatre petits homenatges i se li diu que no es pot molestar a l’altre, al que l’ha oprimit. Us imagineu que ha de sentir aquesta persona? No cal fer revenges, ni molt més, el que cal és fer justícia amb qui va perdre una guerra que no va provocar, al qui va ser perseguit per pertànyer a una cultura no desitjada pel vencedor, al qui ha de callar avui per no sentir-se dir que vol remenar el passat en lloc de mirar cap el futur. A mi aquesta situació em fa sentir vergonya.
