Fa 32 anys sembla ser que es va batre el rècord de beguda de cava en un sol dia. Els meus pares i jo, a casa, no vàrem beure ni una copa. No perquè no estiguéssim contents, que ho estàvem.[@more@]
El meu pare treballava a una impremta on s’imprimien diverses revistes, feia el torn de nit i arribava a casa quan jo em despertava per anar a la Universitat, a l’Escola Universitària d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, al carrer Urgell. Jo tenia 18 anys.
Aquell dia el meu pare em va despertar i es va posar a parlar amb la meva mare, després m’ho van dir. Franco havia mort feia poques hores. Les notícies encara eren confuses però, per fi, s’havia mort. Quaranta anys tard, però ja estava.
Em vaig llevar i vàrem posar la ràdio per assabentar-nos del que passava. Els meus pares, la meva àvia i jo, parlàvem en veu baixa, com si ens hagués d’escoltar algú, d’amagat a dins de casa nostra. A l’any setanta-cinc la televisió no anava les vint-i-quatre hores del dia, començava les seves emissions a les dues de la tarda, però aquell dia van emetre a les deu del matí un missatge del President del Gobern. Arias Navarro va comunicar entre llàgrimes que el dictador havia mort.
Jo vaig anar a la universitat a veure que es feia i ens van comunicar que, de moment no hi hauria classes esperant de saber quin seria el dol oficial. Desprès vàrem saber que tindríem una setmana de festa.
No recordo cap escena d’alegria, cap celebració, cap mostra de satisfacció. Recordo por. Sembla una contradicció, oi? Dons no té res de contradictori, era una reacció més que lògica entre la gent que no veia res clar. Perquè en aquells moments et podies esperar qualsevol cosa d’aquella gent que no havien tingut cap escrúpol en donar el seu suport activament a un règim criminal.
Els meus pares havien viscut una guerra quan eren petits, havien patit una postguerra durant la seva joventut i ara, als seus gairebé cinquanta anys, quan les coses semblava que estaven tranquil·les, arribava la notícia tant esperada de la mort del dictador. Una notícia que obria un horitzó gens clar.
Qui cregui que amb aquella mort s’acabava una època i en començava un altre s’equivoca. La cosa no era tant fàcil, el règim havia donat mostres sobrades que, malgrat la seva debilitat, encara podia fer mal. Pocs mesos abans encara s’havien afusellat persones contràries al règim.
S’obria un període d’incertesa. El règim era un animal ferit de mort i, com qualsevol animal que es veu acorralat, podia reaccionar de manera imprevisible. L’exercit tenia el poder, els grups paramilitars com els “Guerrilleros de Cristo Rey” tenien immunitat total, els grups d’extrema dreta (Falange i Fuerza Nueva) aglutinaven els addictes al règim. Qualsevol acte de protesta podia acabar amb una repressió brutal.
Mirant-se les coses d’aquesta manera, es podia celebrar la mort del dictador? No va ser per falta de ganes, va ser per por.
Després, amb els anys, es va estendre la moda de les celebracions, tothom havia destapat una ampolla de cava aquell dia!! Potser tothom menys els meus pares i jo? No, a ben segur que no vàrem ser els únics, però queda poc “progre” dir-ho. Les coses són com són, segur que algú ho va celebrar, però la majoria van estar més pendents de la ràdio que del cava.
De totes maneres, ja m’hagués agradat celebrar-ho! Per fi havia desaparegut aquell personatge que, amb els seus partidaris, havia segat tantes vides i havia estroncat tantes il·lusions. Ara calia aprofitar el moment per canviar les coses.
