Hi ha gent a Espanya que té una capacitat de sorprendre’m al·lucinant. Un pot pensar que, rondant la cinquantena i havent viscut el final de la dictadura, la transició i aquesta democràcia, ja poques coses et poden sorprendre. Però no. Sembla ser que hi ha gent que no té res millor que fer en tot el dia que bellugar les poques neurones que té per fer bullir l’olla.[@more@] Sempre he cregut que al capdevant d’una institució, ja sigui pública o privada, hi ha d’haver gent amb un tarannà que sigui exemplar pels demés. Si aquesta institució és cultural, a sobre els seus dirigents haurien de tenir una capacitat de comprensió i una sensibilitat a l’alçada de les circumstàncies. A les institucions espanyoles sembla ser que això no passa. Sembla ser que qualsevol bocamoll pot ocupar un càrrec i vomitar ximpleries en qualsevol moment.
L’altre dia li va tocar el torn al número dos de la “Real Academia Española”, la institució que vetlla per l’idioma espanyol. Evidentment quan es refereixen a idioma espanyol volen dir el castellà, faltaria menys! Perquè el català, l’euskera o el gallec sembla ser que no són espanyols. I ven mirat millor que sigui així!
El vicerector d’aquesta institució es va quedar a gust després de deixar anar unes quantes ximpleries que mereixen estar al llibre de les estupideses.
Segons quest senyor, a les “comunitats amb llengua pròpia” fan molt mal fet en voler fer l’ensenyament en la seva llengua i no deixant que, qui vulgui, rebi l’ensenyament en la llengua “comuna” de l’estat. També va dir que, si el franquisme va fer mal fet imposant el castellà, ara els nacionalistes actuen com a revenja perseguint el castellà. Per acabar va dir que és pitjor imposar el català que imposar el castellà, pel simple motiu que el castellà el parlen 400 milions de persones i el català només un milió i mig.
Primer de tot, jo no entenc això de “comunitats amb llegua pròpia”, ho he sentit moltes però no entenc aquesta expressió. És evident que es refereixen a Catalunya, Euskadi i Galícia però, volen dir que les dues Castelles, Extremadura, Andalusia o Múrcia no tenen una llengua pròpia? Aleshores, de qui o d'on és llengua pròpia el castellà? de la Xina? Totes les comunitats tenen llengua pròpia, unes en tenen una i les altres en tenen una altra, però de llengua pròpia en tenen totes. Per tant això és una distinció estúpida venint d’un càrrec directiu d’una institució que vetlla pel bon ús de l’idioma espanyol.
En segon lloc no estic d’acord que pel fet de fer l’ensenyament en català o que aquest sigui l’idioma de l’administració, això vulgui dir que es persegueix el castellà. A Catalunya tothom pot parlar l’idioma que vulgui i a ningú se'l persegueix com van fer els franquistes amb el català. A Catalunya el castellà no està prohibit, el que està prohibit és que les coses no es facin en català, que és molt diferent. Ningú prohibeix que als comerços els cartells es posin en castellà, el que diu la llei és que han d’estar en català i, si es vol, es pot posar en tres-cents idiomes més. Recordem que el franquisme obligava a posar-los exclusivament en castellà, prohibint posar-los en català. Crec que la diferència és evident per qualsevol que tingui un mínim de matèria grisa dins el cap.
En tercer lloc crec que un idioma no es pot mesurar en cap cas pel número de parlants que té. És cert que un idioma serveix per comunicar-se i ens podem comunicar amb més gent en castellà que en català però, per aquesta mateixa regla de tres, ens podem comunicar amb més gent en català que en maltès, lituà o danès. De la mateixa manera ens podem comunicar amb més gent parlant anglès, rus o xinès que en castellà. Per tant, mirant el nombre de parlants no es pot dir que una llengua té més drets que l’altre, perquè, entre altres motius a tenir en compte, s’ha de pensar que aquesta utilitat és en l’entorn més proper i, a un ciutadà espanyol no li serveix de res saber perfectament el xinès si al seu voltant hi ha quaranta milions de persones que parlen castellà i només uns quants milers de xinesos que també parlen castellà. Els idiomes tenen la seva finalitat en l’entorn on es parlen i és de lògica que en cada territori la gent ha donat forma a un idioma d’acord amb la seva manera de ser i la seva mentalitat. Altra cosa és que en les relacions internacionals o a l’hora de viatjar un idioma pot ser més útil que una altra i, en aquest cas quan viatges per Europa el castellà és tant útil com el català, vull dir que tant un com l’altre són igual d’inútils per parlar amb la gent del carrer i preguntar-l'hi una adreça. A la resta d’Europa el castellà l’entenen els guies turístics però no la gent que ens trobem pel carrer. Quan surts de l’estat espanyol, l’idioma útil és l’anglès, el francès o l’alemany. Deixem-nos d’històries, els quatre-cents milions són a sud-amèrica, a Europa només n’hi ha quaranta, a Europa el castellà és el quart idioma, però pels carrers de Londres, París, Berlín, Viena o Praga, que són destins turístics habituals, el castellà no existeix. I no diguem si vas a poblacions menys importants.
Per acabar, jo no crec que el franquisme em fes cap favor obligant-me a fer tot l’ensenyament en castellà i prohibint l'ús del català. Entre d’altres coses perquè he hagut d’aprendre un altre idioma europeu, el francès durant el batxillerat i ara l’anglès, per poder entendre publicacions tècniques, per poder viatjar o per poder navegar per internet, per exemple. El coneixement d’idiomes és bo perquè obre la ment a altres formes de pensar i al coneixement d’altres formes de ser, però aquesta no era la finalitat del franquisme. La finalitat del franquisme era condemnar el català i les altres llengües no castellanes a l’ús casolà o a fer-les desaparèixer en benefici del castellà. No hi havia cap intenció cultural al darrera, sinó un intent de genocidi cultural que no va reeixir. Potser és precisament el fet que no va reeixir el que molesta a aquests personatges de mentalitat antediluviana. Potser és el fet que a les províncies del nord-est de l’imperi hi hagi un grup d’indígenes que segueixen parlant els seus dialectes. Potser el que més els irrita és que, després de tres-cents anys d’intentar imposar-nos el seu idioma, com van fer amb les llengües de les cultures de sud-amèrica, no hagin aconseguit que deixem de parlar el nostre. És ben trist que els espanyols estiguin tant orgullosos del seu passat, que no tinguin un mínim de vergonya per les cultures que van destruir, i que permetin que a inicis del segle XXI els seus dirigents segueixin amb les polítiques, més o menys disfressades de democràcia, del cinc-cents anys enrera. Només falta que ens diguin que els hem de donar les gràcies!
