Aquesta és una conversa que he tingut més d’una vegada amb el meu sogre. Ell sempre diu que abans, quan ell anava a escola, s’ensenyava urbanitat (ara en diem civisme), que després es va treure l’assignatura i que ara s’hauria de tornar a ensenyar. Jo sempre li dic que aquestes coses no poden ensenyar-se a l’escola, sinó a casa.
[@more@]Ahir llegint un escrit d’en Ferran Falcó titulat “Agents cívics = societat malalta”, que us recomano llegir, vaig decidir que ho posaria per escrit, cosa que volia fer fa temps però que no havia trobat el moment.
En Ferran afirma que una societat que ha de buscar “agents cívics” perquè facin allò que no fa la família és una societat malalta. Jo li he respost en un comentari que de res servirà, o de molt poc, posar algú que ensenyi civisme si a casa no hi ha l’exemple adequat.
Amb el meu sogre no coincidim al cent per cent en aquest tema, malgrat que em dóna la raó quan li dic que la família no pot delegar tota l’educació en els mestres. Sempre li dic que, per més que a l’escola li ensenyessin civisme, si a casa seva els seus pares no li haguessin donat un bon exemple, no li hagués servit de res. El sistema educatiu de fa setanta anys es basava, encara que sembli en contrari, en l’exemple familiar. El mestre tenia l’autoritat que li donava la família, i l’ensenyament del mestre en aquests temes tenia l’exemple pràctic en la família.
Jo crec que l’infant rep educació, bona o dolenta, de tot arreu. De casa, de l’escola, del carrer, de tot allò que hi té relació i contacte. Per tant, limitar la responsabilitat de l’educació a un sol d’aquests punts és com dir-li “de tots els professors de l’escola, aprèn només del de física”. L’infant i l’adolescent rep informació d’un munt de gent i, de cada un d’ells, n’aprèn coses i pautes de comportament, unes bones i altres dolentes, distingir i filtrar aquesta informació és una tècnica que li han d’ensenyar la família i els educadors, però bàsicament la família.
Els educadors li poden donar unes pautes de comportament, li poden ensenyar unes normes cíviques, però la referència ha de ser la família.
De res serveix, o de molt poc, que l’educador li digui a l’infant que no s’han de llençar els papers a terra si quan va amb el pare o la mare veu que aquests ho fan. Per més que l’educador li digui que no s’ha de cridar en un lloc tancat (restaurant, vagó de tren…) si veu que la seva família parlen a crits, quin cas en farà?
Però si és la família que li diu que no s’han de tirar els papers (o les clofolles de pipes, o qualsevol altra cosa) a terra, o que no s’ha de parlar a crits, aleshores ja no caldrà que l’educador li digui res d’això. L’exemple és millor que l’assignatura.
Jo no vaig tenir l’assignatura de civisme i quan veig una persona gran o amb dificultats per caminar, o una dona embarassada, m’aixeco i li cedeixo el seient. Quan vaig per un passadís o una vorera estreta tinc tendència a arrambar-me a la paret per deixar passar a qui vingui en direcció contrària. A una persona més gran que jo li parlo “de vostè”. I com això moltes altres coses que defineixen el meu comportament envers els altres. Tot això no m’ho va ensenyar cap mestre, m’ho va ensenyar la meva família. Pocs joves veig que facin el mateix, caldrà contractar especialistes en normes de comportament? Servirà d’alguna cosa si després veuen els pares fer el contrari? Aprovar aquesta assignatura voldrà dir que ets més cívic?
Jo crec que a l’escola, els educadors han de tenir una mínima incidència en aquests temes, i si n’han de tenir alguna ha de ser acabar de confirmar a l’infant que el que li ensenya la família no és un caprici per fer-li la vida més difícil, ans al contrari.
A l’escola s’ha d’anar a aprendre matemàtiques, física, idiomes, història o geografia; tot allò que la família no pot ensenyar. L’educació i el civisme s’han d’aprendre a casa. Si deleguem en l’escola la part d’educació que li correspon a la família tenim una societat realment malalta.
