Donar-ho al diable com a caritat.

Aquesta és una d’aquelles frases que s’han deixat d’usar en el llenguatge quotidià, però que la gent gran encara recordarà. [@more@]Ahir, en sortir de casa em vaig adonar que no havia agafat el mòbil. No vaig voler tornar enrera per no fer tard a la feina i vaig pensar que durat molts anys no havia tingut mòbil i no m’havia passat res. Per un dia no s’acabaria el món.
A la tarda, al tornar a casa, vaig buscar el mòbil i no el vaig trobar on normalment el deixo. Vaig trucar al número del mòbil. Vaig pensar que si l’havia deixat encès el sentiria sonar i el trobaria, però va sortir la veu dient que estava apagat o fora de cobertura. Vaig pensar que potser l’havia perdut o me l’havien robat. En qualsevol dels dos casos hauria de trucar a la companyia per tal que em donessin de baixa o per mirar si hi havia alguna altra solució.
Després vaig anar a veure la meva mare i li vaig explicar. La seva resposta va ser original, si més no:  “Dóna'l al diable per caritat”, em va dir. Era una frase que li havia sentit dir alguna vegada. Té el seu sentit i expressa la sabiduria popular de temps passats.
La frase obeeix a una lògica total. La caritat és una virtut cristiana. El diable no en vol saber res de virtuts per tant, si li dons alguna cosa per caritat no la voldrà i te la tornarà.
En temps passats, quan algú perdia alguna cosa, deia que li donava al dimoni per caritat tot esperant que el dimoni li tornaria i, d’aquesta manera, la tornaria a trobar.
El cas és que quan vaig arribar de nou casa vaig aixecar un paper i allí estava el meu mòbil. Coincidències, ja ho sé. Però la cosa va anar així i m’ha servit per recordar una frase que, a ben segur, avui no diu ningú.

Tweet