Sobre el santoral i el significat dels noms.

Amb el tema dels noms s’em va ocòrrer cercar a internet algun web que parlés del tema i en vaig trobar una de ben curiosa que us recomano per fer una miqueta de “cultureta”, si més no una miqueta de “cultureta” de la imaginació i inventiva que tenen alguns per fer coses a internet com si fossin coses amb gran rigor científic.

[@more@]A la feina som quatre persones que encara tenim un calendari de sobretaula. Dic que encara tenim perquè, en plena era informàtica poca gent l’utilitza. El cas és que cada dia, o gairebé cada dia, hi ha algú que diu els sants que apareixen al seu calendari i la resta s’hi afegeix. Juntament amb els noms clàssics o més coneguts n’hi ha de ben estranys i fem la conyeta. Sembla mentida però quatre calendaris i tots diuen sants diferents, no es podrien posar d’acord? El cas és que he cercat a internet un web sobre el tema i he alucinat amb un lloc que ara us explico.

El web en qüestió es diu “Aniversalia” i és totalment en castellà. Visiteu-lo que l’apartat del santoral no té desperdici. Hi ha un lloc on podeu posar el nom i us diu quan se celebra el sant i el seu significat. I és aquí on l’autor ha volgut fer un treball científic i li ha quedat una miqueta ridícul.

Busquem el meu nom, per exemple. Diu que Albert és un nom germànic, “derivado del nombre Alberto” i que significa “aquel de noble estirpe” i, a més és patró dels naturalistes, deu ser per això que m’agrada la natura. Bé, anem a pams. Sobre el significat no en tinc ni idea però que el meu nom és un derivat d’”Alberto” m’ha arribat a l’ànima. Jo que pensava que Albert era el nom en català i resulta que és un “derivado” del nom en castellà!!! Quantes coses s’aprenen navegant per internet!
I que deu dir de “Alberto”? Dons diu el mateix però aquesta vegada sembla ser que “deriva de Adalberto”. És a dir que el meu nom és un “derivado” d’un altre “derivado”. Dons vet aquí que “Adalberto” també és germànic, però aquest significa "Aquel que pertenece a la ilustre nobleza”, que mésw o menys és el mateix que els altres. El més curiós del cas és que “Adalberto” sembla ser que és una “Variante de Alberto”. Com pot ser que “Alberto” sigui un “derivado” d’”Adalberto” que a la vegada és una “variante” d’”Alberto”? Això és el que s’en diu el peix que es mossega la cua. Això vol dir que el meu nom és un derivat d’un derivat d’una seva variant. Com aquell acudit del senyor que es casa amb la filla de la dona del seu fill. El recordeu? Dons més o menys. El cas és que mentre “Albert” i “Alberto” se celebren el mateix día, “Adalberto” se celebra el día de Sant Jordi.
I Jordi? Què deu dir del nostre patró? Dons diu el següent: “Variante catalana de Jorge. Nombre de origen griego que significa "Aquel que trabaja la tierra". Dice la leyenda que salvo una princesa de un dragón gigante”. Vet aquí que el nostre patró és també una "variante" d’un altre nom, en aquest cas “Jorge”. Dons mirem que significa “Jorge”. Dons diu: “Nombre de origen griego que significa "Aquel que trabaja la tierra". Dice la leyenda que salvo una princesa de un dragón gigante. Patrón de Inglaterra. Variantes: George, Giorgio, Yuri, …”. O sigui, el mateix que “Jordi”, però ara ens diu que “George”, “Giorgio” i “Yuri” són variants de “Jorge”.

Podeu seguir amb altres noms, si voleu. Mireu Jaime, Jaume, Jaimito o James que és la “variante inglesa de Jaime”.

No cal seguir. Veieu per on vaig? Resulta que els noms poden ser germànics, grecs o del Matxu-Pitxu però, siguin d’on siguin i estiguin en l’idioma que estiguin sempre, i subratllo la apraula sempre, són vriants del nom en castellà. No d’un nom castellà, sinó de la traducció del nom en castellà. Albert no és cap derivat d’Alberto sinó que és el mateix nom en català. George, Giorgio o Yuri no son cap variant de Jorge, sinó que són el mateix nom però en anglès, italià o rus. Castella, o Espnya, no són el centre del món, son una part, i la resta del món no és cap derivat ni cap variant de Castella, o Espanya. Només faltaria! O, més ben dit, què més voldrien ells!

Però aquí no acaba la cosa. Quan un té deliris de grandesa és capaç de les coses més ingenioses. Què us penseu que hi trobareu si cerqueu el nom de Montserrat? Mireu, mireu. Resulta que Montserrat significa “Aquella que vive en un monte con varios picos”. Alucina mandonguilles!!! Renoi quina inventiva que gasten alguns! El que hem d’aprendre els catalans si volem tenir un lloc al món mundial! Ara si que no m’estranya que aquesta gent manin la resta d’Espanya! Allò que ens han ensenyat de tota la vida que Montserrat és el nom d’un muntanya i que significa “muntanya serrada”, res de res! És una “muntanya amb moltes punxes”, que per això té agulles i les agulles punxen. Com no hi havíem caigut abans! Mira que en som de provincians! Sempre buscant tres peus al gat els catalans! I tot per ser diferents. Amb lo fàcil que ho fan els espanyols i nosaltres imaginant Àngels que serren muntanyes amb serres d’or! Ja en som de complicats, ja.

Se m’ha acudit mirar què significa Núria. A veure si diu que és “aquella que coge el cremallera para ir a casa”. No rigueu, no que posats a dir ximpleries… Dons no, resulta que “Nuria”, li poseu accent o no sempre us el tornarà sense accent, és a dir “en castellano”, és un nom basc que significa "Aquella nacida en un valle entre montañas". No parlo basc o sigui que si algun basc em llegeix li agraïria que m’ho confirmés. El que em sobta és que la condició és nèixer en una vall entre muntanyes. Que potser hi ha alguna vall que no estigui entre muntanyes? Si algú en troba alguna que m’ho digui.

I parlant de valls i muntanyes, he cercat el significat de Heidi, aquella nena que vivia amb el seu avi en una cabana a dalt de les muntanyes. Peró res, diu que no ha trobat cap sant amb aquest nom. Home, sant no deu ser però Heidi és un nom. Tampoc Montserrat és cap santa, però és un nom. El que passa és que per terres de Castella, o d'Espanya, no n’hi deuen haver gaires i l’autor o autors del web se l’han descuidat. Ja se sap que el que no existeix a Castella, o a Espanya, no existeix enlloc.

En fi, que hi ha gent que ha vist moltes películes de grecs, egipcis i hebreus on sempre es diu el nom d’un rei o d’una persona i s’afegeix allò de “que significa aquell que…” i es pensen que totes les cultures són iguals i que tots els noms tenen un significat. Però el que realment és patètic és que algú pensi que qualsevol cosa, en aquest cas un nom, estigui en l’idioma que estigui, és un derivat o una variant d’el seu nom en castellà.

1 comentari

Una gosseta anomenada «Whisky»

L'altre dia vaig haver de passar per la part de sobre de la Diagonal, a l'alçada de la Plaça Francesc Macià i em va sorprendre el comportament d'una senyora amb d'aquell barri.[@more@]

Anava tranquil·lament per un carrer en direcció a la Diagonal quan, en una cantonada, vaig veure venir una senyora amb un parell de gossets que anava en la mateixa direcció que jo.

En aquella zona les voreres són amples i en molts llocs hi ha jardins que envolten els blocs de pisos. En aquella cantonada el jardinet estava delimitat per una petita tanca de menys d'un metro d'alçada. La senyora portava els dos gossets lligats amb aquestes corretges extensibles que permeten a l'animal distanciar-se de la persona que el porta. Un dels gossets anava davant i l'altre al darrera de la senyora. Al tombar la cantonada la corretja del gosset del darrera va passar per sobre de la petita tanca de manera que quan el gosset també va tombar la cantonada la corretja es va enganxar a la part superior.

El gosset es va quedar quiet mirant la senyora i aquesta, al veure que la corretja tibava es va girar. En veure el gosset aturat i la corretja encallada a la tanca li va dir al gosset amb cantarella d'allò més pija: "Ay, ya está bien, eh! pareces mema Wisky". Es va acostar a la tanca, va alliberar la corretja i senyora i gossets van seguir el seu camí.

A mi em van sobtar tres coses de la frase que va dir la senyora pija.

El primer que em va sobtar és que li digués "mema" a l'animaló. Segons el diccionari del seu idioma (el de la senyora, és clar), la paraula "mema" vol dir "tonto, simple, mentecato". Tenint en compte que el gosset, o millor dit la gosseta, es va parar en veure que la corretja s'encallava amb la tanca, jo crec que va ser prou intel·ligent per aturar-se i esperar que la seva mestressa solucionés el problema. És a dir que "mema", el que es diu "mema", ho era més la senyora pija que la gosseta.

La segona cosa que em va sobtar va ser el nom de la gosseta. "Whisky", la gosseta s'anomena "Whisky"! Em sobta perquè la paraula "Whisky" és masculina, ningú demana "una whisky", sinó que es demana "un whisky", de la mateixa manera que no es demana "una conyac" ni "un ginebra", sinó "un conyac" o "una ginebra". Perquè la senyora pija li va posar un nom masculí a una femella? Li agradaria que a ella li haguessin posat Wifredo, per exemple?

I la tercera cosa que em va sobtar és que algú se li acudeixi posar un nom de beguda alcohòlica a un animal de companyia. Algú pot trobar normal posar-li "Whisky" a un animal? Que potser s'estava prenent un whisky quan li van regalar la gosseta? Sort que no si li va ocórrer posar-li "Calimocho" al pobre animaló!!

A vegades veus gent que tracta als animals millor que a les persones que l'envolten i a vegades veus gent que no té ni idea del que té. Si queda lleig posar noms de persones als animals, per una suposada educació envers els èssers humans, perquè no s'intenta posar als animals noms que tinguin un mínim de dignitat pels mateixos animals?

Comentaris tancats a Una gosseta anomenada «Whisky»

No culpabilitzem l’Oleguer

No pretenc jutjar l’article de l’Oleguer, això ja ho ha fet tothom. A més, l’he llegit i crec que és una opinió encertada, que ha dit el que molts de nosaltres pensem. El que vull expressar és la meva opinió al voltant de l’actitud d’el President del Futbol Club Barcelona i del Conseller Vicepresident de la Generalitat de Catalunya quan han censurat l’Oleguer per haver parlat de l’article en una roda de premsa que va fer a les instal·lacions del Club.[@more@]Per si algú no ha llegit l’article de l’Oleguer publicat al setmanari “Directa” ho pot fer a Vilaweb, o a “Berria” si sap euskera.

Però el que m’agradaria és explicar el que penso sobre el que van dir en Joan Laporta i en Carod-Rovira sobre el tema.
Quan es va saber que el setmanari “Directa” publicaria un article de l’Oleguer sobre la doble moral de la justícia espanyola, uns periodistes li van fer unes preguntes al jugador sobre el tema a la roda de premsa que va fer a les instal·lacions del Camp del Barça.

Tant en Laporta com en Carod han dit que el jugador, ha utilitzat les instal·lacions del Club per expressar opinions que no són esportives i que poden donar una mala imatge del Club. Dons bé, jo no hi entro ni en surto sobre si el jugador va fer bé o no al parlar de l’article dins del recinte del Club. Només vull dir dues coses: que qui més parla és qui més ha de callar i que l’opinió que hi ha contra el Barça o contra Catalunya no depenen d’això.

Qui més parla és qui més ha de callar.

El senyor Laporta hauria de recordar un parell de coses que ha fet ell.

La temporada passada, bans d’un partit del Barça a l’Estadi, es va fer un acte en defensa de la llengua catalana. En aquest acte Joel Joan va llegir un comunicat en defensa de la nostra llengua i al mig del camp es va desplegar una pancarta amb el lema de l’acte i un mapa dels Països Catalans. Això va aixecar la mateixa polseguera que la roda de premsa de l’Oleguer. Si la Junta Directiva ho va permetre, i jo com a català els felicito, perquè ara li neguen el dret a l’Oleguer?

Durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya el senyor Laporta va fer un “esmorzar”, amb fotògrafs i càmeres de TV, amb el candidat convergent Artur Mas. Això és utilitzar un càrrec esportiu per fer política. Li dic jo que soc votant de Convergència. Vostè sap que al Barça hi ha votants de tots els partits polítics i, tot i així, es va prestar per fer propaganda a una determinada formació. No se li va ocorrer que als altres socis es podien sentir discriminats? El més greu de tot és que l’endemà va muntar el numeret amb el candidat del PSC-PSOE per fer callar les crítiques que li van fer. Baixar-se els pantalons és pitjor que equivocar-se. Les coses quan es comencen s’acaben i, si no es té intenció d’arribar fins el final, millor no començar-les.

Per tant, senyor Laporta, no doni lliçons que vostè n’ha d’aprendre moltes. També es podria dir que totes dues actuacions van donar mala imatge al Barça. O no?

El senyor Carod també hauria de recordar un parell de coses que va fer ell o els seus companys de govern.

Recorda el seu viatge a Perpinyà fa tres anys quan era President en funcions de Catalunya? No va ser una irresponsabilitat per part seva? No va donar una mala imatge a l’institució? Estic a favor del diàleg per solucionar el tema del terrorisme però vostè no ho podia fer això.

El primer acte que van protagonitzar els consellers del seu partit va ser treure la bandera espanyola de les seus de les conselleries que presidien. Al cap de poques hores jo tornaven a posar-les. A mi també m’agradaria veure només la bandera catalana però, altre cop repeteixo que, les coses quan es comencen s’acaben i, si no es té intenció d’arribar fins el final, millor no començar-les.

En Carod tampoc pot donar lliçons.

Però hi ha una diferència molt clara entre en Laporta i Carod i l’Oleguer, que mentre uns s’abaixen els pantalons l’altre es manté amb la cara ben alta. Potser és això el que molesta.

L’opinió que hi ha contra el Barça o contra Catalunya no depenen d’un acte concret.

L’imatge que hi ha en alguns sectors sobre el Barça, i sobre Catalunya, no canbiarà per una actuació determinada. Qui té l’imatge que el Barça és un club nacionalista, separatista i que promou actes antiespanyols, no la té per unes actuacions concretes, sinó per una qüestió de poca cultura democràtica. Us posaré un exemple que vaig viure en primera persona.

Cada any les Penyes Barcelonistes organitzen la Trobada Mundial de Penyes a una localitat diferent, ja sigui de Catalunya o d’altres punts de l’Estat o a l’estranger. L’any 2003 es va celebrar a Granollers. Com a soci i directiu de la Ciberpenya Blaugrana hi vaig assistir amb la meva dona i el President. Tots tres vam anar al sopar que es va celebrar al Pavelló d’Esports de Granollers amb l’assistència de la Junta Directiva del Club. A la Trobada hi venen Penyes d’arreu de Catalunya, de la resta de l’Estat i d’altres països, per tant hi ha gent que no coneix el nostre idioma i, normalment els actes es fan autoritàriament en castellà. Dons bé, al sopar ens va tocar compartir taula amb els presidents de dues Penyes andaluses i amb un matrimoni andalús resident a Catalunya que venia en representació d’una Penya andalusa presidida pel seu germà. A la poca estona de seure a taula, i quan encara no havíem començar a sopar, la persona que va donar la benvinguda als assistents va parlar en català. No us podeu imaginar les cares dels dos representants andalusos. Però el que no m’hagués imaginat mai és la seva reacció. Van començar a cridar frases com: “habla en espanyol, que no te entendemos, gilipollas”. Sembla mentida però és cert. No m’en vaig poder estar i els vaig dir que paressin d’insultar, que si no ho entenien ho diguessin amb educació. Ells van seguir amb la seva actitud i només van callar quan jo vaig cridar més que ells dient-lis que “aquí no se insulta”. Aleshores van callar però van fer comentaris entre ells dient que “si quieren hablar catalán que hagan una trobada para ellos solos”.

Creieu que aquells personatges es van convertir en mal educats pel fet que algú va parlar en català pels micròfons? Evidentment que no, la mala educació forma part de la seva personalitat. El fet que algú parlés en català no va fer canbiar l’imatge que tenien del Barça ni dels catalans, tant sols va provocar una reacció momentània. Seria un error pensar que una actuació pot fer canbiar l’imatge d’un Club com el Barça.

Amb tot això vull dir que el fet que l’Oleguer hagi fet un article no farà canbiar res respecte a l’opinió que la gent té del Barça. Que el jugador hagi parlat del seu article dins les instal·lacions del Club no farà que hi hagi més antibarcelonisme que el que ja hi havia el dia abans. Carregar-li aquesta responsabilitat al jugador és d’irresponsables.

Si el proper partit que jugui el Barça a camp contrari hi ha pancartes per l’article de l’Oleguer serà una anècdota. De pancartes, xiulets i insults sempre n’hi ha i n’hi hauran. L’Oleguer no ha encés cap foc, el foc fa molts anys que es va encendre i, com a molt, l’Oleguer ha posat una mica de llenya que es consumirà aviat, però el foc seguirà cremant, encara que només siguin brases, i no serà per culpa de l’Oleguer.

No podem culpar al jugador de les actuacions d’una colla d’intolerants perquè, si li carreguem les culpes a ell, els hi estem fent el joc a aquesta gent. Seria com si els donéssim la raó i ens autocensuressim.

Comentaris tancats a No culpabilitzem l’Oleguer

Renfe i la lògica dels noms de les estacions.

Veient els noms d'algunes estacions de Renfe es fa difícil trobar-li una lògica. No costaria gaire seguir una norma a l'hora de posar els noms a les estacions, ja sigui noms del lloc concret on són, que sembla el més raonable, o qualsevol altre criteri geogràfic que creguin convenient. Però no hi ha un únic criteri.[@more@]

Quan era petit recordo que les estacions de Renfe portaven el nom de la població on eren o de la més propera, si estaven fora del nucli urbà. en poblacions grans com Barcelona els noms corresponien als barris que, fins fa cent o cent cinquanta anys eren pobles dels voltants de l'antiga Barcelona.

Però darrerament Renfe ha canviat els noms d'algunes estacions o n'ha batejat de noves sense seguir cap criteri.

L'actual Estació de França abans es deia "Barcelona Término", semblava un nom lògic ja que els trens acabaven el seu recorregut a aquella estació. Però a Barcelona hi havia una altre estació amb les mateixes característiques que era l'Estació del Nord, a prop de l'Arc de Triomf. Al final Renfe va acabar canviant el nom de l'Estació de "Término" per l'actual d'Estació de França, que és com tothom li deia.

Quan es va construir l'estació de Sants, la Renfe li volia posar el nom de "Barcelona Centro". Aquesta estació no era al centre de Barcelona  per la qual cosa el nom era del tot absurd i, a més, la gent del barri de Sants es vamobilitzar per tal que li posessin el nom del barri. I ara es diu "Barcelona Sants", molt més adient per la seva situació.

Fa uns quatre o cinc anys van canviar-li el nom a l'estació de Montsolís, de la línia de la costa, al Maresme, i li van posar "Montgat Nord". Un canvi absurd perquè aquesta estació està al barri montgatí de Montsolís i perquè no hi ha cap estació anomenada "Montgat Sud", per tant no té cap sentit aquest canvi de nom. La lògica ens diria que si li han canviat el nom perquè està a la població de Montgat i Monsolís no és cap municipi, aleshores també li tindrien que canviar el nom a l'estació d'Ocata, per exemple. Ocata és un barri d'El Masnou i a aquesta estació no li han canviat el seu nom pel d'"El Masnou Nord", per exemple.

A més el canvi del nom de l'estació de Montsolís va provocar una conversa curiosa que vaig sentir anant amb el tren cap a casa, pocs dies després del canvi del nom. Aquest canvi de nom es vaproduir al mateix temps que es va remodelar l'estació, i quan dic que es va remodelar vull dir que la van pintar de nou i li van posar uns quants bancs i una marquesina. Total que amb el canvi d'imatge i de nom una persona, que anava al tren a prop meu, li deia a una altre que ara hi havia una estació nova a la línia entre Montgat i El Masnou anomenada Montgat Nord, gairebé al mateix lloc on abans hi havia la de Montsolís, estació que havien tret feia poc. No sé si li prenia el pèl o de veritat n'estava convençuda del que deia, però l'altre s'ho va creure del tot.

Ara amb les noves estacions del TGV (o AVE, com li diuen) els noms són més imaginatius. Ja no es tracta de posar-li's el nom de la ciutat o població on hi ha l'estació sinó de posar-li imaginació a la cosa.  O almenys pel que fa a Catalunya la cosa és al·lucinant.

Quan el TGV va arribar a la ciutat de Lleida resulta que l'estació la vàren batejar amb el nom de "Lleida – Pirineus", tot un prodigi d'imaginació perquè des de Lleida fins els Pirineus hi ha més de cent kilòmetres (fins El Pont de Suert, per exemple n'hi ha uns 120 més o menys). Però tot té una explicació, aprimera vista no es veu perquè ens ho mirem des de Catalunya, però si t'ho mires des de Madrid la cosa canvia. Des de Madrid, quan mires cap a Lleida, que hiveus al darrera? Els Pirineus! I després de fer quatre-cents seixanta kilòmetres ja no vé de cent més, total que no és tant desencaminat dir que Lleida està als Pirineus. Com diu una cançó de La Trinca "no vé d'un pam".

Ara s'ha inaugurat l'estació de Tarragona. Dons seguint la mateixa lògica, què hi ha darrera de Tarragona, mirant-s'ho sempre des de Madrid? El Mediterrani, l'illa de Còrsega, Itàlia… Per tant l'estació s'hauria pogut dir "Tarragona – Mediterrani", o "Tarragona – Còrsega". Dons no senyor, li han posat "El Camp de Tarragona" que és el nom d'una comarca que hi ha abans d'arribar a Tarragona. Aquesta vegada la regla ha estat posar el nom d'el que hi ha abans de l'estació en lloc de posar-li el que hi ha després. El nom, però, tampoc és correcte perquè l'estació és al municipi de La Secuita, que és a la comarca delTarragonès i a onze kilòmetres de Tarragona. És al llindar de la comarca de L'Alt Camp, però al Tarragonès.

Quan facin l'estació de Figueres, si arriba algun dia aquest moment, imagino que li posaran "Figueres – Costa Brava" però, i la de Girona? Com li diran a la de Girona? I la de La Sagrera?

S'admeten idees, però que siguin imaginatives i sense cap lògica.

Comentaris tancats a Renfe i la lògica dels noms de les estacions.

Parlar en català no és mala educació.

He llegit en un escrit publicat al bloc "Argumentari català" una cosa que sempre he pensat i que potser molta gent encara no ha assumit. Parlar en català a algú que no és català però que viu a Catalunya no és mala educació, sino tot el contrari.[@more@]

L'escrit en qüestió és continuació d'un altre publicat en el mateix bloc el diumenge passat anomenat "Contraatacar", on l'autor exposa la seva solució per tal que els que normalment es neguen a parlar el nostre idioma s'hi vegin moralment obligats. És una tàctica ben senzilla, defensar el bilingüisme davant qui no vol parlar el nostre idioma i exigir que el nostre interlocutor faci el mateix. D'aquesta manera nosaltres no fem cap esforç i ell aprèn el català. Llegiu-lo que val la pena.

Ahir dilluns l'autor publica un altre article titulat "Contraatacar (2). Siguem educats, parlem en català" amb un enllaç a un article publicat el dissabte passat per Ferran Suay a "Criteri" amb el mateix títol "Siguem educats, parlem en català".

Aquí l'autor ens mostra un altre motiu per parlar en català als que per norma ens parlen en castellà. El raonament es pot resumir en l'últim paràgraf de l'article de Ferran Suay quan diu: "Des d’avui mateix podem començar a pensar que, ben al contrari del que ens volen fer creure des de fa segles, parlar a un foraster en la mateixa llengua en què parles amb ta mare no pot ser cap altra cosa que hospitalitat i voluntat d’integrar.
I més encara, que podem ser ben educats i respectuosos amb tothom parlant en català, que és tant com oferir el bo i millor que tenim.
"

En un punt del seu article en Ferran Suay cita un altre article aparegut a l'Avui del  dia 16 de Gener d'aquest any a la secció de Cultura i Espectacles escrit per Joan Tudela titulat "Plantem cara?". També us recomano aquest article del que cito textualment un dels seus paràgrafs que diu: "Fa anys vaig haver de fer -això sí- el petit esforç psicolingüístic d'adquirir el costum de no passar-me innecessàriament al castellà i ara, molt de tant en tant, em toca gestionar algun petit conflicte idiomàtic. Si els que vivim plenament en català, que ara som una petita minoria, fóssim una gran minoria, la vitalitat del català seria imparable."

A mi també em costa un esforç psicolingüístic continuar parlant en català quan el meu interlocutor, que també sap parlar-lo, es dirigeix a mi constantment en castellà, i reconec que a vegades cedeixo momentàniament. Però val la pena fer l'esforç.

Comentaris tancats a Parlar en català no és mala educació.

No han passat tants anys entre les dues imatges.

Quants anys diríeu que han passat entre aquestes dues imatges que veureu a continuació? No us penseu que han passat tant temps com sembla.[@more@]

Mirant fotografies antigues he trobat aquestes dues en blanc i negre que m’han fet pensar una mica. Les fotografies del tren dels vagons de fusta no estan fetes a cap museu. Semblen d’una pel·lícula del Far-West però no, en realitat són d’un tren de la línia que anava de Barcelona a  Sant Joan de les Abadesses. És una foto d’un viatge (en aquella època era tot un viatge) de Barcelona a Camprodon amb els meus pares i avis. A la foto que va fer el meu pare i sortim la meva mare i jo. De quan diríeu que són? Dons són de l’agost de 1965. Ara fa quaranta-un anys i sis mesos. Sembla molt, oi? Dons la de l’AVE és de l’any 1992, ara fa quinze anys.

O sigui que entre les dues imatges van passar només vint-i-sis anys i vuit mesos. En vint-i-set anys hem passat d’anar amb trens de fusta a agafar l’AVE.
El govern de l’estat espanyol va decidir construir l’AVE l’Octubre de 1986, vint-i-un anys i dos mesos després que jo fes aquest viatge en tren de fusta. El viatge inaugural de l’AVE Madrid-Sevilla es va fer a l’Abril de 1992, vint-i-sis anys i vuit mesos que el meu pare fes la foto en blanc i negre.
És  dir que, en poc menys de vint-i-set anys, aquest nen que surt a la foto, va passar d’anar en tren de fusta a sentir parlar d’un tren que anava a més de dos-cents kilòmetres per hora. No recordo quan va durar el viatge de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses l’any 1965, però segur que vàrem trigar unes quantes hores en fer els 116 kilòmetres que hi ha.

Però seguint amb dates històriques de l’època resulta que, dos anys i onze mesos després de la foto dels vagons de fusta, concretament el Juliol de 1969, l’astronauta Neil Armstrong va trepitjar la Lluna.

Només quatre anys i quatre mesos abans de la foto del tren de fusta, l’Abril de 1961, l’astronauta Iuri Gagarin va fer el primer viatge espaial al voltant de la Terra amb la nau soviètica Vostok 1. És a dir que en plena cursa espaial per arribar a la Lluna, a Catalunya encara viatjàvem en trens de fusta, com ho feien els americans d’un segle abans. Que quedi clar però que per aquella època ja començaven a circular per altres trajectes trens més moderns que aquests! Però encara en quedaven alguns en circulació que avui són peces de museu.

La línia de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses es va tancar l’any 1980, quinze anys després que la meva família i jo féssim aquest viatge, i cent anys després de la seva construcció. Realment el que es va tancar no va ser tota la línia, ja que fins a Ripoll la línia segueix oberta i continua fins a Puigcerdà i La Tor de Carol. El que es va tancar és el ramal que anava des de Ripoll fins a Sant Joan de les Abadesses i seguia, per a trens de mercaderies, fins a Torralles. En total dotze kilòmetres de via que s’han convertit en una ruta per fer caminant o en bicicleta anomenada “Ruta del Ferro”.

Per cert, mentre jo anava amb el tren de fusta de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses hi havia un coet anomenat Gemini V que feia aquest fotografia de la Terra en una de les 120 òrbites que va fer al voltant del nostre planeta aquells dies.El Gemini V va ser llançat el dia 21 d’Agost de 1065 i va tornar a la Terra el set dies després. Total que mentre el meu pare ens feia una foto a la meva mare i a mi en un tren digne de les millors pel·lícules del Far-West, un coet tripulat per dos astronautes americans estava fent fotos al seu país una pila de kilòmetres per damunt nostre.

A vegades pensem que passen molts anys i en realitat no n’han passat tants. I es que sovint conviuen dos mons a la vegada i, amb el temps oblidem que, mentre uns anaven en cotxe altres anàvem amb espardenyes, i aleshores el cervell sembla que posa les coses en un ordre cronològic que seria lògic, però que no és el real. Els vagons de tren de fusta van conviure amb els coets tripulats Nord-americans que preparaven el viatge a la Lluna. Sembla mentida, però és cert!

Comentaris tancats a No han passat tants anys entre les dues imatges.

Soc un especulador.

Ho he de reconèixer, ho he amagat durant molt de temps però al final les coses acaben sabent-se i ho he de reconèixer. Vaig tenir un pis tancat durant quatre anys i, per culpa meva, els pisos van pujar de valor fins a límits insospitats.[@more@]Darrerament hi ha una mena de corrent d’opinió que dona tota la culpa a la pujada dels preus dels pisos a la gent que en té un de desocupat i tancat. Sembla ser que aquesta gent, jo he estat un d’ells, tenim la culpa de tots els mals de les pujades de preus de l’habitatge. Nosaltres i només nosaltres som els culpables que milers de joves no puguin comprar un pis i es vegin obligats a fer d’ocupes, retornant així els preus als seus nivells justos.

El cas és que la meva mare vivia de lloguer al barri de La Sagrera, barri on, des que es va saber que algun dia hi arribaria el famós TGV, hi ha hagut una especulació esfereïdora. Total que l’especulació va arribar fins les cases on vivia la meva mare i l’amo els va fer la vida impossible als inquilins, però això ja ho explicaré una altre dia amb detalls.

La meva dona i jo, que imaginàvem com acabaria tot, vam comprar un pis per la meva mare molt a prop de casa nostra. Aquest pis va romandre tancat fins que ella va deixar la seva casa i s’hi va traslladar. Tot plegat poc menys de quatre anys.

Vet aquí la meva culpa, he tingut un pis tancat durant uns anys i això, segons diuen, és especular. Sembla ser que si tens un pis tancat impedeixes a la gent jove accedir a una vivenda digne. Per això he titulat aquest escrit d’aquesta manera.

Fa pocs dies la senyora Imma Mayol va fer unes declaracions dient que se sentia més a prop dels ocupes que dels especuladors. De quins especuladors parla? De mi o de les grans immobiliàries que posen preus desorbitats a l’habitatge?

Una darrera reflexió a tots aquests que defensen el dret a l’ocupació de pisos. Penseu que, com diem els catalans, cada casa és un món i darrera cada pared hi ha una vida i uns sentiments, per tant no es poden generalitzar les coses. Us imagineu que durant el temps que vàrem tenir el pis tancat ens haguessin entrat uns ocupes? Sabeu la feina que haguéssim tingut per fer-los fora? Què haguéssim fet quan la meva mare hagués hagut de deixar casa seva?

Una mica de serietat, sobre tot als polítics.

3 comentaris

Hola, soy Manolo el carpintero.

No, no soc jo aquest. Ni em dic Manolo ni soc fuster. Aquest tal Manolo és un que vaig trobar-me l’altre dia al tren quan tornava a casa.[@more@]Fins ahir, coneixia en “Manolo del bombo”, aquell que va a tots els partits de la selecció espanyola a animar-los tocant aquell instrument, i de passada a tocar alló que no sona als espectadors que són al seu voltant, però cada un es diverteix com pot. També coneixia el “Manolo del Madrid”, aquell que sortia en connexió directe, des d’el seu bar de la “capital del reino”, al programa de l’Antoni Bassas quan celebrava el centenari del Barça, un paio força simpàtic a pesar de ser de l’equip “merengue”.
Dons bé, ahir vaig conèixer el “Manolo el carpintero”. Us explico com va ser. Jo tornava de la feina amb el tren, com cada dia, però com era divendres i havia acabat la feina, tornava una mica abans que altres dies.
Al tren anàvem poca gent, almenys en el tros de vagó que anava jo. Anava llegint el diari, assegut al costat d’una senyora, i hi havia tres o quatre persones més als seients més propers. En aquestes que, quan vam sortir del túnel d’El Clot i ens dirigíem cap l’estació de mercaderies de La Sagrera, on volen fer l’estació del famós TGV (AVE en ejpañol castizo), sento tot de sobte que un paio que estava assegut a uns quatre metros de distància deixa anar amb veu potent un “Hola, soy Manolo el carpintero”, tots ens vam mirar entre nosaltres sorpresos. Aquí no va acabar la cosa, el Manolo aquest estava parlant amb algú pel mòbil però amb un volum de veu com si parlés a algú que estigués a deu metres de distància. Resulta que havia d’anar a prendre mides a casa d’algú per instal·lar-li el parquet i, simplement li estava confirmant l’hora que hi aniria l’endemà. Sembla ser que a l’altre li anava bé pel matí i van quedar d’acord.
Tot semblava acabat quan de sobte, altre cop, la mateixa veu torna a dir “Hola, soy Manolo el carpintero”, aquesta vegada sembla ser que havien quedat que avui el trucaria per quedar en l’hora d’anar a prendre unes mides per un altre parquet. Aquesta vegada, però al client no li anava bé quedar el mateix divendres perquè començava a treballar a les set de la tarda (devia fer el torn de nit) ni tampoc l’endemà, o sigui que fins la setmana vinent no podria anar a prendre les mides. Això sí, van quedar que li portaria un catàleg per fer el pressupost.
Amb tot això ja estàvem sortint de l’estació de Sant Adrià de Besòs i, quan em disposava a seguir llegint el diari tornem a sentir per tercera vegada el famós “Hola, soy Manolo el carpintero”. Aleshores ja vaig plegar el diari i em vaig disposar a prestar la deguda atenció a la conversa que es disposava a tenir en Manolo amb el seu client, al cap i a la fi quan un es posa a parlar amb veu alta en un lloc públic com és el tren, un restaurant o qualsevol altre lloc on hi ha altres persones deu ser perquè vol que l’escoltin, oi? Dons escoltem-lo que ja és la tercera vegada que ho intenta el pobre Manolo i ningú li fa cas. M’el vaig quedar mirant tota l’estona, perquè s’en adonés que la seva conversa havia deixat de ser privada per passar a tenir públic. En Manolo parlava escarxofat al seient del tren com si estigués al despatx del seu negoci de fusteria, o almenys a mi no em va costar gens d’imaginar-me’l darrera una taula amb el telèfon a la mà. Gesticulava com si tingués al seu client aldavant, això ho fa molta gent quan parla per telèfon en més o menys mesura, en Manolo ho feia amb gran mesura, posats a parlar amb veu alta ja no ve d’aquí i “gesticulem, que així s’entendrà millor el que dic” devia pensar en Manolo. Ara  no es tractava de prendre mides ni de fer pressupostos, ara volia tenir una reunió amb algú per cobrar alguna feina, volia cobrar abans de final de mes però volia negociar per cobrar una part “en negro”. Però no deien fa cinc anys que amb l’euro s’acabaria lo del diner negre? Dons sembla que en Manolo tant se li en fot que hi hagi l’euro o la pesseta, ell vol una part “en negro” com mana la tradició. No posava bona cara, es veu que l’altre no hi estava massa d’acord. Total que van quedar que es trucarien per parlar.
I ara ja arribem a l’estació de Badalona i en Manolo es despedeix, talla la comunicació i es guarda el telèfon. Des de Badalona fins a Montgat no va obrir boca, aleshores jo vaig baixar del tren i ja no en se res més.
Però ara que hi penso tinc els meus dubtes. Va deixar de fer trucades perquè ja havia acabat els temes pendents? O va ser perquè s’en va adonar que algú li estava seguint la conversa? Va fer tres trucades perquè en les dues anteriors ningú li parava atenció?
És una llàstima que no poses el mòbil en la funció de “mans lliures” amb l’altaveu a tota pastilla perquè, com a mínim, els que érem a prop seu podríem haver seguit la conversa al cent per cent!
Bé, si has llegit fins aquí potser em preguntaràs perquè explico tot això, em pots dir que a tu que t’importa aquesta història, no? Dons jo em faig la mateixa pregunta, a mi que carai m’importen els negocis d’en “Manolo el carpintero”? Perquè he d’enterar-me de la vida de gent que no conec? Perque en Manolo no és l’únic que parla a crits pel mòbil quan està rodejat de gent desconeguda, el que passa és que aquest em va fer gràcia perquè començava les trucades amb un potent “Hola, soy Manolo el carpintero”, com aquell nano de l’anunci famos que deia “Hola, soy Edu, Feliz Navidad”, ho recordeu? Dons ve a ser el mateix, però a finals de gener i parlant de negocis.
No vull acabar sense reconèixer que en “Manolo el carpintero” és un professional eficient, perquè en els deu minuts que dura el trajecte entre la sortida del túnel d’El Clot fins l’estació de Badalona va aprofitar per lligar tres negocis, amb més o menys fortuna, mentre que altres comencen a parlar a Badalona i quan entren al túnel d’El Clot s’els talla la comunicació i encara són a mitges.

Comentaris tancats a Hola, soy Manolo el carpintero.

Visita a Dubrovnik.

Mirant els suplements “Sortim”, del diari Avui, per veure si hi havia alguna sortida interessant per fer aquest cap de setmana, he vist el de la setmana del 24 al 30 de març de l’any passat que parla, en un dels seus articles, de la ciutat croata de Dubrovnok i he recordat el viatge que vàrem fer la Setmana Santa del 2005 aquesta històrica ciutat declarada per l’UNESCO Patrimoni de l’Humanitat.[@more@]

Va ser un viatge organitzat, cosa inusual en nosaltres que sempre anem al nostre aire, però per qüestions d’idioma i perquè aquests països de l’est d’Europa sempre tenen uns tràmits de duana més complicats que els de la resta, vàrem aprofitar un viatge que oferia la possibilitat de fer excursions amb guia i anar algun dia pel nostre compte.

Com correspon a la Setmana Santa, almenys anys enrere perquè ara el temps està boig, ens va ploure cada dia i quan no plovia estava ennuvolat. Però potser això també li va afegir el seu encant al viatge.

La visita a la ciutat de Dubrovnik la vàrem fer pel nostre compte. La majoria d’hotels estan concentrats en una zona una mica allunyada del centre històric de la ciutat, però està força ben comunicada amb la ciutat emmurallada mitjançant autobusos.

I amb autobús vàrem anar a visitar el centre històric de l’antiga Ragusa, que així es deia a l’Edat Mitjana aquesta ciutat. L’autobús et deixa davant d’una de les portes de la muralla ja que l’interior del recinte emmurallat no s’hi pot circular amb cotxe. És l’anomenada Porta Pile, una porta monumental a la que s’accedeix després de passar un pont de pedra.

El primer que veus al travessar la porta és la gran Font d'Onofre i el carrer Placa (també anomenat Stradum) que és el carrer principal d’aquesta ciutat i que ens porta fins l’altre extrem on hi ha l’antic port, avui convertit en un port turístic per petites embarcacions però que en l’antiguitat era la porta d’entrada de les mercaderies que arribaven per mar a la ciutat. Per aquest port devien arribar les mercaderies procedents dels ports catalans ja que, durant l’edat mitjana, Catalunya hi va establir un dels seus Consolats a aquesta ciutat i, segons vaig llegir en un número de la revista Sàpiens, els ciutadans catalans tenien un “status” especial a aquesta ciutat i eren tractats com a ciutadans de Ragusa, igual com els ciutadans de Ragusa eren tractats a Barcelona com a ciutadans barcelonins. De manera que hi va haver forts lligams comercials entre les dues ciutats.

Passejant pels carrers de Dubrovnik no diries mai que aquesta ciutat va ser mig destruïda per l’exèrcit serbi a finals de l’any 1991. Mirant les façanes dels edificis no es veu cap senyal de res, sembla com si no hi hagués hagut cap guerra en aquella zona. Només de tant en tant, en algun racó de les muralles hi trobem uns panells amb el plànol de la ciutat on estan indicats els llocs on vàren caure els obusos de l’artilleria sèrbia que bombardejava la ciutat des dels turons fronterers que hi ha a poca distància. Perquè Dubrovnik és a l’extrem sud de Croàcia, on el país té una amplada de pocs quilòmetres, entre el mar i les muntanyes que fan de frontera amb l’actual Bòsnia i Hercegovina, que durant la guerra de la independència de Croacia encara era territori sota domini iugoslau. Com us deia, tots els edificis han estat reconstruïts i s’ha esborrat tota senyal de la guerra. Però si les pedres de les façanes ens enganyen, les teulades no. Si voleu imaginar-vos com va ser de gran la destrucció de la ciutat només cal que pugeu fins la carretera que va a l’aeroport i a la frontera amb Montenegro, des d’allí podreu veure la ciutat des de dalt tota sencera. Mireu les taulades i distingireu les velles, d’un color marronos típic de les teules antigues, de les noves, d’un color vermell inconfusible. Més de la meitat dels edificis tenen la teulada nova. A més, a qualsevol de les llibreries de la ciutat hi podreu trobar llibres amb fotografies de la ciutat destruïda, jo en vaig fullejar un a una llibreria prop de la plaça Luza. Les fotos que hi vaig veure eren prou eloqüents del que pot arribar  fer l’odi.

Com us he dit abans, era Setmana Santa i plovia, no sempre però a estones havíem d’anar amb el paraigües obert. Això també tenia el seu encant. Les dues vegades que vàrem anar al centre històric ens va fer el mateix temps, que hi farem! De totes maneres, passejar pels carrers tranquils d’aquesta ciutat tant plena d’història, plogui o faci sol és tota una experiència. És una ciutat que s’ha de recòrrer amb tranquilitat, sense presses, tanmateix tampoc és tant gran com per anar corrent i hi ha temps per tot. El segon dia que hi vàrem anar era festiu i als porxos de la plaça de la Lògia, hi havia una petita orquestra que tocava música a resguard de la pluja.

Des de Dubrovnik vàrem fer un parell d’excursions organitzades, una a  l’illa de Korcula i l’altre a la veïna República de Montenegro. D’aquestes dues excursions millor ue us en parli un altre dia, avui només us avenço que a Korcula hi va neixer el famós venecià Marco Polo i a Montenegro la moneda del país és l’Euro malgrat que encara avui no forma part de l’Unió europea.

Web oficial de la ciutat de Dubrovnik: http://www.dubrovnik.hr/ 

Comentaris tancats a Visita a Dubrovnik.

La Cavalcada a Montgat

En Ferran Falcó al seu bloc explica com va ser de surrealista la cavalcada a Badalona. Dons bé, a Montgat va passar una cosa semblant. Sembla ser que això de les presses i l'stress ha arribat també als Reis de l'Orient.[@more@]

La cavalcada de Reis de Montgat sol passar per davnat de casa, per la carretera de Montgat a Tiana. Com és un lloc on hi ha poca gent cada cop passen més de pressa, o sigui que si no surts per la finestra corrents ja no els veus. Abans anaven més a poc a poc i fins i tot paraven de tant en tant, però els temps canvien i ara van per feina.

Aquest any ens han sorprès anunciant l'arribada de les "carroces" amb sirenes de la Guàrdia Urbana. Com no saps mai a quina hora passen em va agafar desprevingut i vaig treure el cap per la finestra pensant que passava alguna cosa al carrer. Però no, no passava res. Millor dit, sí que passava, passaven els Reis d'Orient.

Un cotxe de la Urbana, una ambulància, quatre camionets i un altre cotxe de la Urbana. Als tres primers camionets anaven els tres Reis i al quart una discoteca. Sí, ho heu llegit bé, un disc joquei posant música de discoteca i ballant a ritme. Quan passaven per davant de casa va posar la coneguda cançoneta "Colegiala", molt adient per les festes nadalenques. Res del "Fum, fum, fum", ni del "Desembre congelat", ni cap altre nadala. No senyor, els temps canvien i ara els més menuts canten la "Colegiala" davant del pessebre. Alucina mandonguilles com deia un amic meu.

Quan facin la rua del Carnaval quina música posaran? 

1 comentari