El bloc d'Albert Castany

Aquesta és una d’aquelles frases que s’han deixat d’usar en el llenguatge quotidià, però que la gent gran encara recordarà. [@more@]Ahir, en sortir de casa em vaig adonar que no havia agafat el mòbil. No vaig voler tornar enrera per no fer tard a la feina i vaig pensar que durat molts anys no havia tingut mòbil i no m’havia passat res. Per un dia no s’acabaria el món.
A la tarda, al tornar a casa, vaig buscar el mòbil i no el vaig trobar on normalment el deixo. Vaig trucar al número del mòbil. Vaig pensar que si l’havia deixat encès el sentiria sonar i el trobaria, però va sortir la veu dient que estava apagat o fora de cobertura. Vaig pensar que potser l’havia perdut o me l’havien robat. En qualsevol dels dos casos hauria de trucar a la companyia per tal que em donessin de baixa o per mirar si hi havia alguna altra solució.
Després vaig anar a veure la meva mare i li vaig explicar. La seva resposta va ser original, si més no:  “Dóna'l al diable per caritat”, em va dir. Era una frase que li havia sentit dir alguna vegada. Té el seu sentit i expressa la sabiduria popular de temps passats.
La frase obeeix a una lògica total. La caritat és una virtut cristiana. El diable no en vol saber res de virtuts per tant, si li dons alguna cosa per caritat no la voldrà i te la tornarà.
En temps passats, quan algú perdia alguna cosa, deia que li donava al dimoni per caritat tot esperant que el dimoni li tornaria i, d’aquesta manera, la tornaria a trobar.
El cas és que quan vaig arribar de nou casa vaig aixecar un paper i allí estava el meu mòbil. Coincidències, ja ho sé. Però la cosa va anar així i m’ha servit per recordar una frase que, a ben segur, avui no diu ningú.

Tweet

Ahir vaig agafar un autobús per tornar a cas de la feina i em vaig trobar amb un cas digne de denúncia. No crec que es pugui permetre que un conductor d’autobús, ni cap altre persona que treballi de cara al públic, tracti amb tanta mala educació a un usuari.  [@more@]Vaig pujar un autobús de la línia B29 a la parada de la Plaça Pep Ventura de Badalona en direcció a Montgat. Aquests autobusos, tant el B29 com el B30, a més de tenir una freqüència de pas bastant llarga, mai solen complir els horaris, la qual cosa fa que l’espera a les parades sigui excessivament llarga. Però això serà motiu d’un altre escrit.

El conductor era un noi jove, amb ulleres de sol i cabell llarg recollit amb una cua. Era d’aquells que condueix a cop d’acceleració i de frenada. D’aquells que fan témer per la seguretat de la gent gran que va dempeus.

Quan vàrem arribar a la parada que hi ha després de passar la parada de l’Ajuntament, van pujar dues noies d’aspecte estranger. Una va pujar per la porta del davant i l’altre, que portava un cotxet de nens, amb un nen petit a dins, i una nena agafada de la mà, va pujar per la porta del mig. Imagino que la noia va pensar que era més fàcil pujar per la porta del mig que és més ample que no pas per la porta del davant que és més estreta i normalment hi ha més gent. Quan la noia anava a pujar el cotxet, el conductor va tancar la porta. No va enganxar el cotxet per poc ja que la gent que ho va veure el va avisar i va estar a temps d’aturar les portes. La noia va pujar i ràpidament es va dirigir a l’espai lliure de seients que hi ha al mig de l’autobús, va deixar el cotxet ben posat i va dir-li a la nena que es quedés allí que tornava tot seguit. El conductor de l’autobús no va arrencar i jo vaig pensar que havia tingut la gentilesa d’esperar que la noia pogués posar bé el cotxet abans d’iniciar la marxa. La noia va dirigir-se a la part del davant de l’autobús per passar la tarja per la màquina cancel·ladora.

I ara ve el més fort. Quan la noia va haver cancel·lat la targeta, el conductor li va deixar anar en veu suficientment alta perquè ho sentís jo des de la meitat de l’autobús i amb els auriculars del meu MP3 posats, una frase que em va deixar de pedra. Li va dir textualment: “Que sea la última vez que metes el carrito por aquella puerta!”. La noia no sé que li va respondre, perquè no parlava a crits, però el conductor li va respondre que “En Portugal, Brasil, o de donde seas, haz las cosas como quieras pero aquí se entra por delante”. La noia va tornar a respondre i aleshores l'altra noia, la que anava amb ella i va entrar per la porta del davant va intentar posar pau entre els dos. El conductor, al veure que ningú li parava els peus es va aixecar del seu seient i, tenint en compte que la noia devia fer metro setanta d’alçada com a molt, que el conductor era més alt que ella i, a sobre, el lloc on condueixen està més elevat que la zona de viatgers, li treia un parell de pams d’alçada a la noia. El conductor sense baixar el seu volum de veu i seguint amb el seu to amenaçador va dir-li a la noia que si volia entrar per la porta del mig havia d’avisar-lo, perquè si tancava les portes i li feia mal al nen la responsabilitat seria d’ell. La noia, acollonida pel to de veu i l’alçada d’aquell individu va aguantar el xàfec i, quan va haver acabat va anar cap el lloc on havia deixat el cotxet al centre de l’autobús. El conductor encara no en va tenir prou i li va deixar anar una altra frase que d’aquelles que demostren fins on pot arribar la mala llet d’una persona. Li va dir: “En España la gente se disculpa o da las gracias, en España tenemos educación”. La noia no li va fer el més mínim cas i es va posar al costat del cotxet i de la nena. Aleshores el conductor va arrencar i va continuar el trajecte amb el seu estil d’acceleracions i frenades.

Quan vàrem arribar a la darrera parada de Badalona, justa abans d’entrar al municipi de Montgat, les dues noies van baixar amb el cotxet i se'n van anar, el conductor les va seguir amb la mirada i no va parar de remugar.

“En España tenemos educación”. Déu n’hi do!!! Com pot parlar d’educació un personatge que comença amb un “Que sea la última vez que…”??? Com pot comportar-se d’una manera tant grollera una persona?
Com pot tenir una actitud tant masclista? Com pot abocar tot el seu sentiment de superioritat sobre una persona que se sent indefensa per la seva condició d’estrangera i que no domina l’idioma? A què venia posar-se dempeus per seguir escridassant-la? No hauria hagut de disculpar-se ell per haver tancat les portes sense assegurar-se que no pujava ni baixava ningú?
No hauria estat més fàcil dir-li, amb to amable, que no entrés per la porta del mig perquè el conductor pot tancar la porta sense veure-la i fer-li mal al nen? Costa tant tenir un mínim de respecte i educació amb els demés?
Aquest personatge, a més de tenir una actitud de superioritat li va estar recordant a la noia que era una immigrant, aquest individu va parlar en tot moment en castellà i, pel seu accent, era castellanoparlant. Potser hauria de recordar que ell o els seus pares van venir d’una altra part de l’estat espanyol, potser hauria de recordar que ell o els seus pares són immigrants. Si aquesta és l’educació que ens han portat d’Espanya potser que s’ho faci mirar!! Aquesta “educació” millor que l’hagués deixat  la seva terra i que hagués aprés l’educació d’aquest país.

Quan vaig baixar de l'autobús vaig anotar la matrícula i el número d’autobús per fer una queixa a la companyia. No crec que serveixi de res però hi ha coses que no les podem deixar passar com si res.

Tweet

Technorati Profile[@more@]

Tweet

Acabo de llegir un escrit de la Carme-Laura Gil al seu bloc “Coc Ràpid” que m’ha recordat, i així li he dit en un comentari que li he afegit, la meva infantesa.  És increïble com, a vegades, un comentari et porta a uns quants anys enrera, quan la llet era només llet i res més que llet.  [@more@]Ara si anem a un supermercat i mirem els diferents tipus de llet veurem que n’hi ha per tots els gusts. Quan jo era petit, estic a punt de fer la cinquantena, només hi havia un tipus de llet, la llet que donava la vaca. Quan sento que diuen “llet sencera” em venen ganes de riure. Ja sé que hi ha llet descremada, semidescremada, enriquida amb calç, amb omega 3 i no sé quines coses més. Ja sé que també hi ha llet uperisada i esterilitzada. Però sobta que també hi hagi llet “sencera”, que resulta que és la llet diguem “natural”, la que té tota la nata, la que no se li ha afegit calç, la que no té més omega 3 del compte. La llet “sencera” és la llet que dóna la vaca, no? Dons, perquè no li diem llet, simplement llet, sense adjectius. Perquè dona la impressió que de llet “normal” ja no n’hi ha, sembla que tota la llet porta “cognoms”.

Quan jo era petit, repeteixo, tot això no hi era. Només hi havia la llet que venien a les lleteries, la que havien acabat de munyir de la vaca. Llet 100% natural o, com a molt, una mica “batejada”, però “batejada” per la mateixa vaca. No és que la vaca afegís aigua a la llet, sinó que li donaven sal a la vaca perquè begués més aigua i així deien que feia més llet, però més aigualida. Almenys això deien, jo no ho sé.

Aquella llet l’anava a comprar a la “Lecheria Suiza” que era una lleteria que hi havia al carrer Nobel de La Sagrera, el meu barri barceloní des que vaig néixer fins que em vaig casar els trenta-tres anys. Estic parlant dels anys seixanta del segle passat, com se sol dir. Jo vivia al carrer Párroco Juliana (avui Mossèn Juliana) i el carrer Nobel és perpendicular al meu carrer. La meva mare o la meva àvia em donaven els diners per la llet i la lletera d'alumini i jo me'n anava a la lleteria, que estava a uns dos-cents metres de casa. Era una lleteria petita, entraves i et trobaves amb el mostrador de marbre on hi havia una galleda o un recipient semblant metàl·lic amb una col·lecció de pots que servien per mesurar la llet. Al darrera hi havia la porta que comunicava amb la vaqueria. Jo hi havia entrat a la vaqueria, als infants ens feia gràcia veure les vaques. Bé, com deia, entraves i demanaves la llet que t’havien encomanat la mare o l’àvia, un litre o un petricó (un quart de litre), o el que fos. I la senyora de la lleteria, perquè normalment era la senyora que despatxava la llet, agafava el pot corresponent, el ficava al recipient de la llet, el treia ple de llet i l’abocava a la lletera, pagaves i cap a casa.

Aleshores es produïa el ritual de la llet. La llet s’havia de bullir, no te la podies prendre tal com era, perquè podia tenir microbis. Bullir la llet tenia el seu truc. Si et despistaves, quan arrencava el bull, la llet vessava i ho embrutava tot. A més, hi havia el perill que s’apagués la flama del gas i aleshores es podia acumular el gas a la cuina la qual cosa és perillosa. Aleshores hi havia una cosa que de tant senzilla era admirable, una peça de vidre. Era un vidre gruixut, rodó, més gruixut del perímetre que del centre. Aquest vidre, la meva mare encara el deu tenir, esposava dins del pot de la llet i quan aquesta començava a bullir el vidre es movia i feia soroll amb el pot metàl·lic. Aleshores el senties i et donava temps d’apagar el foc i la llet havia bullit, però no havia vessat. Quants de vosaltres ha vist o recorda aquesta meravella de la ciència?

Aquí no acabava la cosa. Ara venia el millor de tot, anar a buscar la llet i bullir-la era la fase prèvia. Quan la llet començava a refredar-se es feia un tel al damunt de color groguenc, un tel que quan més greix tenia la llet, més gruixut era. Aquest tel era la nata que feia la llet. Aleshores la meva mare o la meva àvia, la treien amb una cullera i la posaven al damunt d’una galeta o una llesca de pa, li posaven sucre per sobre i, endevineu qui se la menjava? A petites mossegades, poc a poc, perquè durés més. Les coses bones s’han de menjar lentament, assaborint-les.

Avui, no crec que amb cap tipus de llet puguem fer alguna cosa semblant, ni amb la llet enriquida ni amb la sencera, ni molt menys amb la desnatada. Avui no sabem el que ens perdem.

No sé si em llegiràs, però, gràcies Carme-Laura per fer-me recordar aquests moments.

Tweet

Jordi Portabella, després d’haver perdut suport popular a les darreres eleccions municipals, ha de fer filigranes per mirar de sortir-se’n sense perdre poder dins l’ajuntament.     

[@more@]ERC ha perdut la seva posició de segon partit del “tripartit” de l’Ajuntament de Barcelona degut a que ICV-EUA ha tret més vots que els republicans. Degut  això la primera tinent d’Alcalde serà Imma Mayol i el seu partit tindrà més poder dins del govern municipal.
Aquesta pèrdua de poder ha fet que el cap de llista d’ERC digui que es veu més a l’oposició que al tripartit.
Jo penso que això és només una estratègia, per més que Portabella digui el contrari, per intentar mantenir una part del poder que ha perdut.
ERC va perdent suport popular mica en mica i s’ha d’intentar trencar aquesta tendència com sigui. Si ara Portabella assumeix el seu paper de partit minoritari dins del tripartit barceloní, si no demostra que conserva un nivell de poder important, malgrat que no tant com fins ara, el seu partit donarà la imatge del que realment passa, que ERC està tornant als seus nivells de fa temps.
L’explicació no pot ser una altra, perquè els motius que dona Jordi Portabella no s’aguanten per enlloc. El cap de llista republicà no pot dir ara que s’ha de canviar de model de ciutat, després de tants anys de tripartit a l’Ajuntament de Barcelona no pot venir el que ha estat el segon partit i dir que no li agrada el model de ciutat. Perquè no ho deia abans, quan tenia més pes dins del govern municipal? I sobre tot es veu que és una excusa quan els periodistes li pregunten quin hauria de ser aquest nou model de ciutat i ell evita respondre dient que “seria molt llarg d’explicar”. Ja sabem que un nou model de ciutat és molt llarg d’explicar, però suposo que tindrà quatre idees bàsiques que siguin claus per entendre aquest nou model, no?
Això no és seriós, això s’havia d’haver negociat amb el primer tripartit, no ara. Entre altres coses, perquè ara ja s’han fet les grans obres de Barcelona, ara ja s’ha fet la façana marítima amb la Vila Olímpica, la sona Fòrum,  Diagonal Mar, ara ja s’ha fet bona part de la remodelació del Rabal, s’han dissenyat els canvis en els barris de Sagrera i Sant Andreu… En fi, que ara ja queden poques coses per poder canviar dins d’aquest model de ciutat. Ara el senyor Portabella ja ha fet tard. Ara això sona a excusa per no perdre tant poder.

Tweet

Hem perdut, no hi ha cap altra interpretació dels resultats d'el diumenge a Montgat. En uns temps on tots guanyen i ningú perd, on tothom interpreta els resultats i malgrat perdre vots, diputats o regidors encara és capaç de dir que segons es miri s'ha guanyat, perquè els altres en conjunt n'han perdut mes, és d'agrair que una persona accepti el resultat tal com és i digui que ha perdut.[@more@]

L'Alfred Matamala, alcaldable de CiU a l 'Ajuntament de Montgat va admetre sense donar-li voltes que una part dels vots s'havien anat a ERC. Els vots suficients perquè CiU perdi un regidor i ERC el guanyi. Uns quants vots que donen al PSC la victòria en aquestes Eleccions Municipals i posen l'alcaldía a l'abast dels socialistes.

Encara que, ben mirat, al candidat socialista tampoc li feia falta guanyar les eleccions per optar a l'alcaldia perquè, com va passar l'any 1999, ERC va donar el seu vot al candidat perdedor. Però aquesta vegada ha guanyat i ERC ho tindrà mes fàcil per justificar el seu suport a un alcalde que s'ha distingit per tenir un comportament que no es pot considerar democràtic precisament. Però ara toca parlar del candidat de CiU.

El diumenge a la nit, al local de CiU ningú s'acabava de creure que, amb tot el que en Matamala havia fet en la seva curta etapa d'Alcalde de Montgat, el seu tarannà dialogant i responsable, hagués perdut les eleccions. El mes dur de tot es, crec jo amb la meva curta experiència, la pèrdua de confiança en barris on històricament el vot havia estat per a CiU i que va ser on ahir hi va haver un trasvassament cap a ERC. Perquè als barris nous no crec que ningú dubtés de la victòria socialista.

L'escàs marge de la victòria als barris tradicionalment favorables i la gran diferencia als llocs on s'esperava no guanyar van donar la victòria als socialistes per uns escassos cent vots i escaig. Crec que el que ens ha de fer meditar és la pèrdua de confiança en els llocs on tradicionalment CiU tenia la victòria assegurada i clara, als llocs on aquesta vegada la victòria ha estat massa justa.

Malgrat tot l'actitud d'en Matamala va estar alliçonadora. Va assumir la derrota com a cosa personal, amb la qual cosa no hi estic d'acord, perquè unes eleccions les guanya o les perd tot un equip de candidats i militants, no una sola persona, i ens va encoratjar a tots seguir treballant pel futur.

Ara, aquests propers dies en Matamala i el seu equip prepararan les estratègies per la nova etapa que comença.

Sap que té tot el nostre suport.

Tweet

Alfred Matamala parla clar, sincer i senzill, aquestes són les qualitats que li vaig veure al míting del dissabte dia 12 de Maig a la Plaça de Sant joan de Montgat.[@more@]

Va detallar el que havia fet durant els dos anys i mig que va ser Alcalde, durant els mesos que va estar a l'equip de govern amb el socialistes i durant els darrers mesos a l'oposició. En cap cas va dir que ho havia fet tot ell sol, va reconèixer que va tenir el suport d'ERC quan era alcalde, però que els socialistes no haguessin pogut fer res sense el seu suport quan en Ràmia va ser l'alcalde el darrer any i mig. Perquè les coses són així, quan es governa en coalició no pots dir que tu has fet les coses tot sol encara que marquis el camí, has de reconèixer que, malgrtat que tu ets l'Alcalde tens el suport d'un altre partit. I això no ho he vist fer a cap altre candidat. Tots ho han fet ells sols encara que hagin necessitat els vots d'altres partits. Però també és just que reclami que els socialistes han fet coses amb el seu suport, perquè és cert malgrat que en Ràmia es vulgui posar totes les medalles.

Una altre cosa que m'ha semblat digne de resaltar és que es va referir a que van donar les claus d'una serie d'habitatges protegits, i va deixar ben clar que no els havien començat ells malgrat que els havien acabat, això tampoc ho he sentit dir a cap altre candidat. Normalment les coses no es comencen i s'acaben en una sola legilatura, i més quan es tracta de fer vivendes, per tant pot ser que un les comenci i el proper les acabi i, aleshores per regla general, el darrer es posa la medalla.

Gràcies senyor Matamala per no posar-se les medalles amb exclusivitat, això demostra la seva humilitat i el seu sentit de la justícia.

Tweet

Hi ha gent a Espanya que té una capacitat de sorprendre’m al·lucinant. Un pot pensar que, rondant la cinquantena i havent viscut el final de la dictadura, la transició i aquesta democràcia, ja poques coses et poden sorprendre. Però no. Sembla ser que hi ha gent que no té res millor que fer en tot el dia que bellugar les poques neurones que té per fer bullir l’olla.[@more@] Sempre he cregut que al capdevant d’una institució, ja sigui pública o privada, hi ha d’haver gent amb un tarannà que sigui exemplar pels demés. Si aquesta institució és cultural, a sobre els seus dirigents haurien de tenir una capacitat de comprensió i una sensibilitat a l’alçada de les circumstàncies. A les institucions espanyoles sembla ser que això no passa. Sembla ser que qualsevol bocamoll pot ocupar un càrrec i vomitar ximpleries en qualsevol moment.

L’altre dia li va tocar el torn al número dos de la “Real Academia Española”, la institució que vetlla per l’idioma espanyol. Evidentment quan es refereixen a idioma espanyol volen dir el castellà, faltaria menys! Perquè el català, l’euskera o el gallec sembla ser que no són espanyols. I ven mirat millor que sigui així!
El vicerector d’aquesta institució es va quedar a gust després de deixar anar unes quantes ximpleries que mereixen estar al llibre de les estupideses.
Segons quest senyor, a les “comunitats amb llengua pròpia” fan molt mal fet en voler fer l’ensenyament en la seva llengua i no deixant que, qui vulgui, rebi l’ensenyament en la llengua “comuna” de l’estat. També va dir que, si el franquisme va fer mal fet imposant el castellà, ara els nacionalistes actuen com a revenja perseguint el castellà. Per acabar va dir que és pitjor imposar el català que imposar el castellà, pel simple motiu que el castellà el parlen 400 milions de persones i el català només un milió i mig.

Primer de tot, jo no entenc això de “comunitats amb llegua pròpia”, ho he sentit moltes però no entenc aquesta expressió. És evident que es refereixen a Catalunya, Euskadi i Galícia però, volen dir que les dues Castelles, Extremadura, Andalusia o Múrcia no tenen una llengua pròpia? Aleshores, de qui o d'on és llengua pròpia el castellà? de la Xina? Totes les comunitats tenen llengua pròpia, unes en tenen una i les altres en tenen una altra, però de llengua pròpia en tenen totes. Per tant això és una distinció estúpida venint d’un càrrec directiu d’una institució que vetlla pel bon ús de l’idioma espanyol.

En segon lloc no estic d’acord que pel fet de fer l’ensenyament en català o que aquest sigui l’idioma de l’administració, això vulgui dir que es persegueix el castellà. A Catalunya tothom pot parlar l’idioma que vulgui i a ningú se'l persegueix com van fer els franquistes amb el català. A Catalunya el castellà no està prohibit, el que està prohibit és que les coses no es facin en català, que és molt diferent. Ningú prohibeix que als comerços els cartells es posin en castellà, el que diu la llei és que han d’estar en català i, si es vol, es pot posar en tres-cents idiomes més. Recordem que el franquisme obligava a posar-los exclusivament en castellà, prohibint posar-los en català. Crec que la diferència és evident per qualsevol que tingui un mínim de matèria grisa dins el cap.

En tercer lloc crec que un idioma no es pot mesurar en cap cas pel número de parlants que té. És cert que un idioma serveix per comunicar-se i ens podem comunicar amb més gent en castellà que en català però, per aquesta mateixa regla de tres, ens podem comunicar amb més gent en català que en  maltès, lituà o danès. De la mateixa manera ens podem comunicar amb més gent parlant anglès, rus o xinès que en castellà. Per tant, mirant el nombre de parlants no es pot dir que una llengua té més drets que l’altre, perquè, entre altres motius a tenir en compte, s’ha de pensar que aquesta utilitat és en l’entorn més proper i, a un ciutadà espanyol no li serveix de res saber perfectament el xinès si al seu voltant hi ha quaranta milions de persones que parlen castellà i només uns quants milers de xinesos que també parlen castellà. Els idiomes tenen la seva finalitat en l’entorn on es parlen i és de lògica que en cada territori la gent ha donat forma a un idioma d’acord amb la seva manera de ser i la seva mentalitat. Altra cosa és que en les relacions internacionals o a l’hora de viatjar un idioma pot ser més útil que una altra i, en aquest cas quan viatges per Europa el castellà és tant útil com el català, vull dir que tant un com l’altre són igual d’inútils per parlar amb la gent del carrer i preguntar-l'hi una adreça. A la resta d’Europa el castellà l’entenen els guies turístics però no la gent que ens trobem pel carrer. Quan surts de l’estat espanyol, l’idioma útil és l’anglès, el francès o l’alemany. Deixem-nos d’històries, els quatre-cents milions són a sud-amèrica, a Europa només n’hi ha quaranta, a Europa el castellà és el quart idioma, però pels carrers de Londres, París, Berlín, Viena o Praga, que són destins turístics habituals, el castellà no existeix. I no diguem si vas a poblacions menys importants.

Per acabar, jo no crec que el franquisme em fes cap favor obligant-me a fer tot l’ensenyament en castellà i prohibint l'ús del català. Entre d’altres coses perquè he hagut d’aprendre un altre idioma europeu, el francès durant el batxillerat i ara l’anglès, per poder entendre publicacions tècniques, per poder viatjar o per poder navegar per internet, per exemple. El coneixement d’idiomes és bo perquè obre la ment a altres formes de pensar i al coneixement d’altres formes de ser, però aquesta no era la finalitat del franquisme. La finalitat del franquisme era condemnar el català i les altres llengües no castellanes a l’ús casolà o a fer-les desaparèixer en benefici del castellà. No hi havia cap intenció cultural al darrera, sinó un intent de genocidi cultural que no va reeixir. Potser és precisament el fet que no va reeixir el que molesta a aquests personatges de mentalitat antediluviana. Potser és el fet que a les províncies del nord-est de l’imperi hi hagi un grup d’indígenes que segueixen parlant els seus dialectes. Potser el que més els irrita és que, després de tres-cents anys d’intentar imposar-nos el seu idioma, com van fer amb les llengües de les cultures de sud-amèrica, no hagin aconseguit que deixem de parlar el nostre. És ben trist que els espanyols estiguin tant orgullosos del seu passat, que no tinguin un mínim de vergonya per les cultures que van destruir, i que permetin que a inicis del segle XXI els seus dirigents segueixin amb les polítiques, més o menys disfressades de democràcia, del cinc-cents anys enrera. Només falta que ens diguin que els hem de donar les gràcies!

Tweet

Ahir vàrem anar a veure l’obra de teatre “El mètode Grönholm”. A part de la bona feina dels actors i de l'originalitat de l’argument voldria remarcar una frase que diu el personatge Mercè Degàs (Roser Batalla) a Ferran Augé (Jordi Boixaderas), una frase que crec que més d’un director de Recursos Humans deu pensar quan entrevista al possible candidat a un lloc directiu.[@more@]La frase en concret és: “nosaltres no volem un bon home que sembli un mal parit, nosaltres volem un mal parit que sembli un bon home”.
Tota una filosofia del que ha de ser un càrrec directiu, o potser qualsevol que tingui gent al seu càrrec. Una filosofia que diu molt poc a favor de qui la posi en pràctica però potser molt valorada per qui estigui per sobre d’ell.
La falta d’escrúpols, el menyspreu per l’opinió dels altres o posar l’empresa per damunt de l’ésser humà són actituds que solen tenir aquests “mal parits que semblen bons homes”.
De totes maneres el temps posa a tots al seu lloc i, aquests directius o fins i tot els que els escolleixen tenint en compte aquesta filosofia, acaben patint les conseqüències d’aquesta mateixa frase.
Quantes vegades un directiu o algú amb responsabilitat ha estat un “mal parit” amb els seus subordinats i, quan la feina bruta ha estat feta, rep el premi de ser relegat a funcions secundàries o directament acomiadat?
No seria millor una mica d’humanitat començant pel que està més amunt i acabant pel que està més avall?

Tweet

Acabo d’escoltar l’entrevista que la Mònica Terribas ha fet al Conseller d’Interior, Joan Saura i m’han sobtat un parell de respostes sobre una mateixa pregunta: Què passarà si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut? La resposta del Conseller m’ha semblat realment innocent.[@more@]

Primer el Conseller ha dit que “Qui tindrà un problema serà l’Estat espanyol”. Curiosa resposta! O sigui que, si algú retalla la meva llibertat o els meus drets qui té el problema  és l’altre. Jo crec que el problema el tinc jo, o no?

Si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut en els seus articles essencials qui té un problema és Catalunya, no l’Estat espanyol. Altra cosa és que els catalans no ho acceptem i demanem, per mitjans democràtics, una reforma constitucional. Però d’entrada qui té el problema i, per tant, qui ha de tenir el que s’anomena un “plà B” ha de ser Catalunya. L’Estat espanyol, si el Constitucional retalla les competències o els drets col·lectius que reconeix i empara l’Estatut, en principi li treu un problema del damunt, ja que recupera una part del poder que havia cedit. Altra cosa és que el govern Zapatero en surti ben parat o no de tot això.

Després ha dit que està convençut que si els traspassos de competències essencials es fa de forma ràpida i la Generalitat demostra que les sap gestionar bé, serà difícil que el Tribunal Constitucional retalli l’Estatut. Que jo sàpiga el Tribunal Constitucional no jutja si la Generalitat gestiona bé les competències transferides, sinó que jutja si una llei, en aquest cas l’Estatut, és constitucional o no. I en aquest cas el Tribunal Constitucional jutjarà si les competències noves, el finançament i tot el paquet de drets i deures dels ciutadans s’ajusta a la Constitució o no. Tant se val si tot això es gestiona bé o malament, es jutja si la Constitució ho permet o no. Si la interpretació de la Constitució fa que el traspàs de Rodalies de Renfe vagi contra el que la Constitució diu que són infraestructures d’interès nacional o que el fet que els ciutadans que viuen a Catalunya han de conèixer el català obligatòriament va en contra de la llibertat lingüística o que el sistema de finançament no respecta el sistema espanyol de solidaritat interterritorial, per més bé que ho fem ens ho retallaran. Així de clar. No val res que demostrem que en sabem de gestionar les competències, el que compta és que la Constitució ho permeti.

Ha acabat afegint que si el Tribunal Constitucional veu que Espanya no es trenca per aplicar l’Estatut no s’atrevirà a retallar-lo perquè no tindrà cap motiu. Tornem a ésser innocents. Ja sabem que aquest Estatut no trenca Espanya, això ho veu qualsevol amb dos dits de front. El que passa és que el pensament espanyol no entén això de l’Autonomia, ja va ser reaci durant la transició i ara, quan ja creien tancat el tema, ho veuen com una amenaça de cara al futur. “Si cada vegada que els catalans demanen alguna cosa els ho donem, aviat demanaran la independència i s’en sortiran”, pensen. El problema no és l’actual Estatut sinó que la reforma senta un precedent que s’havia evitat durant trenta anys. En aquest aspecte una retallada, per la seva forma de pensar, és una mena de demostració d’autoritat. “Aquí manem nosaltres”, venen a dir. Però el que importa és que el fet que l’aplicació de l’Estatut no hagi trencat Espanya no pot influir de cap manera en la decisió del Tribunal Constitucional perquè aquesta possibilitat no està en cap dels articles de l’Estatut, és simplement una apreciació que fan alguns, una premonició que no és jutjable.

A mi, per més que s’accelerin les transferències, per més que les gestionem molt bé i que fem maravelles, si la lletra i l’esperit de l’Estatut no va d’acord amb la lletra i l’esperit de la Constitució, “cagada l’hemus”!! perquè, com va dir el Ministre Sevilla el diumenge passat en una entrevista a La Vanguardia, si s’ha de canviar alguna cosa serà l’Estatut. O és que encara hi ha algú que creu que s’obrirà un procés de reforma constitucional per tal que l’Estatut hi càpiga?

La darrera cosa que ha dit el Conseller Saura és que el Tribunal Constitucional ha de tenir en compte que l’Estatut ha estat votat en referèndum, amb poca participació ha afegit, i que això significaria anar contra la voluntat popular. Aquí sí que trobarem a faltar un “sí” massiu al referèndum. Quan ens el retallin no podrem dir que el poble de Catalunya va votar massivament un Estatut i que, en conseqüència s’ha de tenir en compte aquesta opinió. I no ho podrem dir per dos motius. El primer perquè la participació va ser escassa. El segon perquè una part va votar en contra. Aleshores potser aquell partit que va demanar el vot en contra ens hauria d’explicar com es pot demanar que no es retalli un Estatut que no van voler aprovar.

Resumint, no siguem tant innocents i comencem a dissenyar un “pla B” per quan comencin a retallar la nostra norma bàsica.

Tweet